BON NADAL!

Us desitjo unes bones festes en companyia de les vostres famílies. Espero que gaudiu d'aquests dies.

Salut

Una meta - molt d'esforç

Una cursa de resistència com bé indica el seu nom és llarga. Comença al kilòmetre zero i va desenvolupant-se al principi d'una manera còmoda, amb gran moral. Amb amb el pas dels kilòmetres cada vegada costa més i cal una resistència física i psíquica. Qui ha fet una marató sap que arriba un punt on a més de l'entrenament físic fet, cal una determinació mental per acabar-ho. Hi ha gent que no dubta que ha d'arribar, altres han de buscar les seves estratègies per tenir un pensament positiu. La resta es queden pel camí o acaben caminant amb cara de resignació: no seran feliços. No és el que volien.

A Catalunya estem immersos en una cursa de resistència. Hem de tenir clar que el proper 9N no deixa de ser una un punt intermedi més i que cal continuar. En aquesta cursa no sabem quan arribarem però hem de tenir clar que arribarem. És evident que quan més llarg més costós serà però, cal continuar! Tot esforç al final té la seva recompensa. Per sort, en aquest cursa hi ha estímuls externs que fan que molts dels que es miraven la cursa com a espectadors, ara s'afegeixin i donin ànims als que ja hi som. El millor és que no només està permès, sinó que és desitjable, aquesta incorporació durant tot el recorregut per arribar a la meta: arribarem tots a l'hora i tots guanyarem.

BONA DIADA!

Portem molts dies històrics: les manifestacions del 10J i la Diada de 2012 i la Via de 2013.  Aquest any la V.  Espero i desitjo que sigui una Diada història però que sigui la última, passant a ser un dia festiu no reivindicatiu en una Catalunya independent.

BONA DIADA A TOTS.

Temps d'absència

Fa uns mesos que no he publicat res al blog.  Molts escrits ja fets i revisats s'han quedat al calaix virtual del meu ordinador.

Amb la "recuperació econòmica" de la que tant alguns volen presumir, molts companys de feina han estat acomiadats i la resta hem hagut de fer més tasques fent jornades maratonianes que et deixen sense ganes i sense temps de connectar-te.

Recentment he llegit que ja hi ha treballadors pobres.  Simplement perquè els seus salaris no arriben per cobrir les seves necessitats.  No només són indústries que s'obren a l'Àsia, on la gent viu sense viure només per treballar, que fa que es tanquin empreses.  Aquí hi ha grans companyies que s'han fet amb el control de gran part del mercat i que van collant els seus proveïdors.  Arriben fins i tot a demanar els comptes i establir el que cobraran els treballadors.  Com a consumidors ens hem acostumat a comprar coses barates sense pensar en les conseqüències i tard o d'hora ens arribarà el nostre torn.  Estem apanyats! Amenaça de dictadura política des del país veí per un costat i amenaça de dictadura econòmica per l'altre.

Misèries i miserables

El Cercle d'Empresaris mitjançant la seva presidenta van demanar una reducció del salari mínim dient que per què han de pagar a joves que no valen res.

Primer: Els joves són persones; no màquines al seu servei. Mereixen el mateix respecte que segur demanen aquests empresaris per a ells i els seus joves.

Segon: El joves no adequats per a un joc de treball simplement no són contractat o se'ls fa fora. Per tant, no se'ls paga cap salari. Si fins i tot fan fora a la gent que fa les seves tasques correctament...

Tercer: Si hi ha joves que van deixar els estudis per treballar a la construcció és perquè hi havia empresaris que els contractaven. I devien valdre perquè el hi pagaven “una pasta” i molt en negre. Molts han pagat les conseqüències d'haver deixat de formar-se.

Quart: Qui parla en aquests termes ha d'estar disposada a ser considerada de la mateixa manera. Aquesta senyora podria no valdre per a res, en la seva lògica, en un altre model de societat on uns no intentin explotar els altres.

Cinquè: Ja estan pagant salaris per sota del salari mínim, només cal veure el meu comentari anterior.

Sisè: De veritat que no estan disposats ni a pagar un salari de poc més de sis-cents euros, ja per sota dels més de set-cents considerats necessaris per a viure?

Setè: Potser el problema no està en els salaris si no en la mala gestió o en un model d'empresa equivocat. Ser empresari no és garantia de tenir les habilitats per fer-ho bé ni d'èxit.

Vuitè: Parla que per acomiadament són trenta dies. S'oblida que la llei permet fer-ho per vint dies.  Tota la gent que conec que han estat acomiadats cobraran vint dies per any treballat dels quals l'empresa només paga una part i l'altra queda per quan FOGASA tingui diners.

 

Si, s'han disculpat.  Em creuré les disculpes amb fets, no amb quatre paraules d'aparador.

Treball precari

Alguns s'omplen la boca parlant de la reducció de l'atur durant la Setmana Santa. M'agradaria saber si aquests acceptarien un contracte al sector de l'hostaleria, de dues o quatre hores al dia, treballant dotze i cobrant al voltant dels 300-400€ en net (en brut variarà). Aquesta és la situació real.

Potser és millor això que estar sense treballar però, no ens enganyem, aquesta situació no contribueix a millorar la situació global, més aviat al contrari, arrossega els salaris en general cap a baix i redueix la despesa. I em refereixo al que gastaran aquests treballadors, no al que l'empresa comptabilitza com a despesa: els salaris. Molts d'aquests “empleats” no surten de la pobresa i es pot dir clarament que són explotats. A més, molts locals no compleixen amb diferents legislacions en matèria de seguretat (alimentaria, laboral, i suposo que amb altres obligacions) per tal d'estalviar-se diners. I aquests són els que guanyen, eliminant del mercat aquells pocs que honestament compleixen amb tots els requisits. Com en altres sectors, al final només quedarà allò que és “cutre”.

No ho puc evitar, em fa vergonya anar a aquests establiments coneixent el que fan. No només vergonya, és que arribo a sentir-me còmplice i per tant, no m'han vist el pel aquests dies i crec que poc me'l veuran en el futur.

Els seguidors de la línia blava

Fa quinze dies milers de persones van córrer per Barcelona. Per a alguns és només un munt de gent que mira per on, s'han posat a córrer aquell dia, provocant problemes de mobilitat a la capital. Alguns fins i tot voldrien que es fessin aquestes coses en llocs on no molestin com podrien ser polígons industrials. O que no es fessin: gent corrent, quina ximpleria!

Doncs la marató no és només un munt de gent corren un dia. Això només és el final. La guinda del pastís. Els que es van situar a la sortida no eren tots els que tenien la intenció de fer-la. Alguns s'havien quedat pel camí per lesions, grips o altres problemes. Els que estàvem allà veníem de més de vuitanta països diferents. Ens havíem aixecat a esmorzar tres hores abans de la sortida després d'una nit d'insomni pel neguit. Arribàvem després de fer un entrenament específic de catorze a divuit setmanes. De tres a sis dies per setmana. Quatre mesos d'entrenament amb la marató com a objectiu, traient temps per a entrenar quan es podia, compatibilitzant-lo amb la feina, la família qualsevol altra activitat. Sacrificant coses. Sortint a córrer diumenge al matí per arribar a casa per esmorzar: A la nit, quan tothom ja és a casa, passant fred a l'hivern i amb el vent que ens ha acompanyat els darrers mesos. Corrent, fent sèries, canvis de ritme, peses, exercicis d'elasticitat, de tomells, tècnica de carrera. Suportant molèsties amb l'esperança que no siguin una lesió.

A més de la part física està la mental. La mateixa setmana de la marató és magnífica per la seva barreja de sentiments: l'orgull d'haver fet la preparació, la il·lusió per arribar a allò que hem estat preparant i els dubtes: Seré capaç d'acabar-la? Quin ritme podré portar? Com reaccionaré quan arribi l'anomenat mur? Perquè al final, mai no saps com sortirà.

Un cop la cursa en marxa es veuen cares alegres durant els primers quilòmetres. Cares que es tornen d'esforç i/o patiment l'últim quart de la prova perquè allà, ens quedem sense hidrats de carboni i hem de continuar corrent només amb greixos. Una font d'energia lenta que ens obliga a baixar el ritme i a tirar per força mental doncs el cos demana a crits que ens aturem, que ja no pot més. En el pitjor dels casos les rampes i dolors musculars no deixen continuar, cosa que obliga a alguns a caminar. I així fem els últims quilòmetres, concentrats en continuar i avançant gent caminant, moltes vegades amb llàgrimes als ulls. En arribar al final, les cares tornen a canviar a una barreja de cansament i felicitat, plorant, ara d'alegria, i som com nens petits el dia de Reis amb la medalla.

Aquí tothom pateix. Des dels corredors d'elit, veritables màquines, fins a l'últim corredor. Tots patim la calor i els quilòmetres. Totes les marques són bones, són un èxit, el resultat de molta feina feta.

I que li farem, ningú ens obliga, ho fem perquè ens agrada. No volem molestar però volem curses per llocs habitats, no per polígons industrials. Ens agraden llocs amb gent per l'animació. Molts arriben gràcies als ànims de gent desconeguda que et criden fins i tot pel teu nom. Potser molestem durant un matí però no crec que més del que molesten els cotxes cada dia ni altres activitats. Creiem que és una festa. Se'ns ha de desterrar a lloc solitaris per un matí?

Per davant de casa meva passen tres curses a l'any més altres activitats, en les quals no participo, que no em deixen sortir amb el cotxe i no ho trobo gens greu. Al contrari, m'agraden les societats actives. No passa res per “sacrificar-me” alguns dies de l'any.

Feliç 2014

Per fi ha acabat el 2013. L'any mesura una volta de la Terra al sol però el punt de canvi d'any podria ser qualsevol data i podria tenir diferents períodes de temps. Tot i així tenim la mania de fer balanç. Aquest any ha tingut el pitjor trimestre de la crisi, l'últim, tot i que alguns ens vulguin fer veure el contrari. Només cal parlar amb clientes, proveïdors i treballadors. Ha estat un últim trimestre on l'atur no ha augmentat més perquè s'han fet una gran quantitat d'ERE. Des del punt de vista dels drets, els treballadors cada cop tenim menys pes. Les empreses poden fer gairebé qualsevol cosa per fer fora o treure'n més profit dels treballadors. Ara cal fer més hores a canvi d'uns salaris que s'ha reduït i no es pot obrir la boca. Se'ns acusa de ser culpables de la crisi, de la baixa competitivitat, i de qualsevol cosa que els vagi bé per a tornar a segles anteriors. La part més positiva d'aquest any ha estat el gran avanç en el camí per a recuperar les llibertats de Catalunya.

Esperem que aquest anys sigui el de la independència i la millora social de la gent d'aquest País i desitjo que a nivell personal aconseguiu allò que us proposeu per ser una mica més feliços.

BON 2014