dijous, 31 de març del 2011

Em despisten


Els moviments de CiU semblen els d'una gran batalla on s'obren una sèrie de fronts dels quals només un és el veritable i la resta són només una distracció.

Per un altra banda, mentre en Duran mostra el seu costat més espanyolista, el Presiden Pujol declara que ja no té arguments que oposar a les idees sobiranistes. Suposem que continua sentint-se espanyol i no idependentista tot i que darrerament sembla en el procés de convertir-se'n. A molts els agradaria que ja ho fos però el seu camí argumentat, segur i partint de bases espanyolistes en realitat és el millor. Seria un exemple a seguir per molta gent que es troba a la mateixa situació. Això si aquesta conversió és real i no una maniobra tàctica amb el Gobern actual per fer pressió i conformar-se amb un pacte fiscal. Coincideix amb el temps amb la conferència d'en Mas a Madrit en un intent de convèncer empresaris espanyols perquè donin suport al pacte (però, amb el seu típic talant, no van fer-li cas quan va parlar d'aquest assumpte). I coincideix amb la negació de la llibertat de vot (no sigui pas que els amos s'emprenyin) als seus parlamentaris al proper debat sobre la proposta de llei sobre la declaració d'independència (si més no serà curiós veure que prioritzen aquests parlamentaris, si la mamella o les idees).

Si han errat la línia d'atac principal, podem trobar-nos amb una gran derrota. Els espanyols mai no han mostrat cap sensibilitat cap a res més que no sigui la imposició dels seus interessos per sobre dels de Catalunya i ja estan seguint les seves pròpies línies d'atac principals i clares: la involució de l'estat anomenat de les autonomies amb retallades a les competències d'aquestes via legislació o els seus tribunals i l'atac a l'economia catalana. Mai no acceptaran cap model fiscal que els hi resti un euro i se senten els amos.

Una última opció seria fatal per a Catalunya i que em puc treure del cap: que CiU és tractés d'una cinquena columna. Seria la derrota final.

dijous, 24 de març del 2011

Monopoli

Com tots sabem, les persones que no poden pagar la hipoteca perden el pis i moltes il·lusions. Si el valor actual del pis és inferior al deute, encara han de tornar al banc la diferència. Fins i tot els bancs poden quedar-se el pis per la meitat del valor si a la subhasta ningú no el vol de manera que pot haver-hi gent, pagant per un deute que s'inventa el banc amb les lleis que ha establert.

Que molta gent va demanar més del que havia de demanar: segur!. Que molta gent no es va preocupar prou pel que feia: segur!. Que la gent no té els coneixements suficients com per saber on es ficava: segur per a molta gent! Que els bancs et donaven hipoteques sense demanar gaire a canvi, per més del 100% del valor del pis, que ficaven la compra d'un cotxe, mobles, viatges, etc: segur! Que molts treballadors de bancs han guanyat sucoses comissions per obtenir moltes hipoteques fos com fos: segur! Que els bancs valoraven els pisos a hipotecar: segur! Que els bancs són entitats que han de saber que fan amb les hipoteques i garantir que les donen a persones i en condicions que es puguin retornar: hauria de ser segur però només per la part del que saben però no pel que van fer!

La mala gestió de les hipoteques té dos “culpables”. Aquells que van demanar més dels que podien i aquells que van acceptar aquestes demandes tot i sabent que no aplicaven unes bones pràctiques; les clàssiques de tota la vida. A qui podem considerar més culpable? Tot i considerar una situació de igual culpabilitat, és just que només paguin uns?

Tothom amb qui parlo està d'acord amb que el deute hipotecari es pugi acabar amb la devolució del pis. És lògic. El mateix banc és qui va valorar el pis i qui va decidir quina quantitat prestar. I encara més: no deixen d'anunciar beneficis en temps de crisi i bones retribucions per als seus alts càrrecs.

Però, ens trobem que el partit al govern (PE), el mateix que ha donat diners públics als banc per mantenir-los, ara diu que no n'accepta la idea de cancel·lar el préstec amb el pis. La Salgado diu: “Entenem que en un moment en què estem reforçant el nostre sistema financer no s'han de prendre decisions d'aquest tipus”. Com sempre tant se'ls en fot que molta gent perdi el pis i els diners que ja ha pagat per aquests. I molt són els que no poden pagar per quedar-se sense feina per una crisi financera de la qual en gran part són culpables els mateixos bancs i per la afegida crisi immobiliària aquí, a la que també han contribuït. Només interessen els bancs i els seus beneficis.  S'han convertit en una mena de forats negres que absorbeixen tots els diners que poden sense deixar-los anar.

Així tenim que els bancs són unes entitats capaces de dirigir la política sense que ningú els hagi votat. Una oligarquia amb els partits (als quals presten diners i, imagino, alguna cosa més) al seu servei, no al de la gent.

La banca sempre guanya (Monopoli). I després es queixen de la distància entre els polítics i la població. Algun dia haurem de fer alguna cosa.

dimecres, 16 de març del 2011

Nuclear? - Tornem-hi

La gent generalment confon els conceptes de perill i risc. Un perill és tot allò que pot fer mal d'una manera potencial. Risc és un concepte associat que inclou la probabilitat de que un perill es faci real i les conseqüències (gravetat) que pot tenir. Per tant, la valoració de tot risc inclou dues variables. Quan més gran la probabilitat i/o més greus les conseqüències més gran és el risc.

A l'actualitat, tota gestió de riscos es basa en la prevenció i per això és necessari fer una anàlisi identificant els perills, eliminant aquells que puguin ser eliminats i reduint a nivells mínims el risc d'aquells que no puguin ser eliminats.

Això diu la teoria perquè a la pràctica, en qüestions ambientals, tenim perills eliminables però que es mantenen perquè es considera (?) que el benefici social (?) supera els riscos. Així, tenim instal·lacions nuclears per a la producció d'energia, que podrien ser eliminades plantejant la societat d'un altra manera o, segons diuen, pagant més per l'energia (aquest és un argument dubtós). Però, hom ha decidit tenir-les per la qual cosa, mantenim un perill amb un risc associat que cal controlar. Com que la gravetat potencial és molt elevada, només es pot reduir la probabilitat tant com sigui possible. I aquí apareixen totes les mesures de seguretat i tots els organismes estatals i mundials per al control d'aquesta seguretat que, aparentment sembla molt estricta. Gent que en sap molt però que de tant en tant perd el control.



Quant observem la freqüència d'accident, en tenim, aproximadament, un cada 10 anys (veieu el gràfic). I sense considerar els incidents que sempre són superiors en nombre i menys perillosos però, que indiquen que alguna cosa ha anat malament; ni que al darrer accident estan implicats com a mínim quatre reactors. Per tant, el risc és elevat i s'hauria de considerar inacceptable. Segur que els que ens sostenen que aquest tipus de producció és molt barata (no compteabilitzen la gestió dels residus en sentit ampli) i que ens repeteixen que “a veure si estem disposats a pagar més” diuen que no. Però, que li expliquin a la gent que s'ha vist afectada. Això no té preu de manera que qualsevol consideració benefici/perjudici queda fora de valoració.

Si, hi ha beneficis: aquells que privatitzen les empreses propietàries. Els seus dirigents, i les seves famílies, segur que viuen lluny del perill o poden fugir ràpidament a un altra casa (no pas petita) que tindran a qualsevol altre indret. Les afectacions a les persones no es poden recuperar i no es poden pagar. Tant se'ls en fot! Tampoc pagaran les despeses del mal fet que tornaran a ser socialitzades. Com sempre!, i ja n'hi ha prou!

Per la part que ens correspon, de veritat necessitem utilitzar tanta energia?, de veritat és necessari sacrificar tantes coses per simplement créixer per la única raó de créixer (perquè manen els economistes)? Compensa tot això el patiment provocat per un accident?

dijous, 3 de març del 2011

Nacionalisme lingüístic espanyol - Vídeo recuperat

A entrades prèvies d'aquest blog, havia posat el vídeo d'una conferència del Professor Juan Carlos Moreno García sobre el nacionalisme lingüístic espanyol.  Les seves idees, expressades en un llibre, diuen moltes coses que els catalans sabem però que ell demostra.  No és d'estranyar, per tant, que, tot i ser un document antic, darrerament s'hagués estès per la xarxa.  Un dia va desaparèixer de You Tube on era.  Sobre les raons només podem hipotetitzar però segur que  tots coincidirem en les explicacions més probables.  Ara s'ha pogut recuperar i, al menys jo, el tinc baixat i guardat.  Aquí el poso en la versió complerta.  Es pot trobar també en aquestes adreces:

http://www.youtube.com/watch?v=qJpZgIR_J9E&feature=player_embedded#at=61

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2011/02/13/el-nacionalisme-linguistic-espanyol/