Els seguidors de la línia blava

Fa quinze dies milers de persones van córrer per Barcelona. Per a alguns és només un munt de gent que mira per on, s'han posat a córrer aquell dia, provocant problemes de mobilitat a la capital. Alguns fins i tot voldrien que es fessin aquestes coses en llocs on no molestin com podrien ser polígons industrials. O que no es fessin: gent corrent, quina ximpleria!

Doncs la marató no és només un munt de gent corren un dia. Això només és el final. La guinda del pastís. Els que es van situar a la sortida no eren tots els que tenien la intenció de fer-la. Alguns s'havien quedat pel camí per lesions, grips o altres problemes. Els que estàvem allà veníem de més de vuitanta països diferents. Ens havíem aixecat a esmorzar tres hores abans de la sortida després d'una nit d'insomni pel neguit. Arribàvem després de fer un entrenament específic de catorze a divuit setmanes. De tres a sis dies per setmana. Quatre mesos d'entrenament amb la marató com a objectiu, traient temps per a entrenar quan es podia, compatibilitzant-lo amb la feina, la família qualsevol altra activitat. Sacrificant coses. Sortint a córrer diumenge al matí per arribar a casa per esmorzar: A la nit, quan tothom ja és a casa, passant fred a l'hivern i amb el vent que ens ha acompanyat els darrers mesos. Corrent, fent sèries, canvis de ritme, peses, exercicis d'elasticitat, de tomells, tècnica de carrera. Suportant molèsties amb l'esperança que no siguin una lesió.

A més de la part física està la mental. La mateixa setmana de la marató és magnífica per la seva barreja de sentiments: l'orgull d'haver fet la preparació, la il·lusió per arribar a allò que hem estat preparant i els dubtes: Seré capaç d'acabar-la? Quin ritme podré portar? Com reaccionaré quan arribi l'anomenat mur? Perquè al final, mai no saps com sortirà.

Un cop la cursa en marxa es veuen cares alegres durant els primers quilòmetres. Cares que es tornen d'esforç i/o patiment l'últim quart de la prova perquè allà, ens quedem sense hidrats de carboni i hem de continuar corrent només amb greixos. Una font d'energia lenta que ens obliga a baixar el ritme i a tirar per força mental doncs el cos demana a crits que ens aturem, que ja no pot més. En el pitjor dels casos les rampes i dolors musculars no deixen continuar, cosa que obliga a alguns a caminar. I així fem els últims quilòmetres, concentrats en continuar i avançant gent caminant, moltes vegades amb llàgrimes als ulls. En arribar al final, les cares tornen a canviar a una barreja de cansament i felicitat, plorant, ara d'alegria, i som com nens petits el dia de Reis amb la medalla.

Aquí tothom pateix. Des dels corredors d'elit, veritables màquines, fins a l'últim corredor. Tots patim la calor i els quilòmetres. Totes les marques són bones, són un èxit, el resultat de molta feina feta.

I que li farem, ningú ens obliga, ho fem perquè ens agrada. No volem molestar però volem curses per llocs habitats, no per polígons industrials. Ens agraden llocs amb gent per l'animació. Molts arriben gràcies als ànims de gent desconeguda que et criden fins i tot pel teu nom. Potser molestem durant un matí però no crec que més del que molesten els cotxes cada dia ni altres activitats. Creiem que és una festa. Se'ns ha de desterrar a lloc solitaris per un matí?

Per davant de casa meva passen tres curses a l'any més altres activitats, en les quals no participo, que no em deixen sortir amb el cotxe i no ho trobo gens greu. Al contrari, m'agraden les societats actives. No passa res per “sacrificar-me” alguns dies de l'any.