dijous, 29 de març del 2012

Hipòcrites

Una prova més de l'existència del PPSOE i de l'hipòcrites que arriben a ser.


I quan parlen de Catalunya...

Som persones?



Com a cada vaga tenim els comentaris típics: que si els piquets, que si el dret a treballar, que si no serveix per a res, etc, etc.

El que hem de tenir clar és que hi ha un grup de persones més reduït a la societat que als que anomenem empresaris o patrons. Tot i que hi ha excepcions, la majoria només pensen en el seu benefici personal. Els treballadors els necessiten per al seu procés però si ho poguessin fer tot amb màquines ho farien. De fet, és fa en tot allò que és possible. L'únic que manté llocs de treball en un món capitalista, és la capacitat humana de fer certes tasques que ara per ara no es pot fer amb esclaus electrònics/mecànics.

La resta de la gent vol viure i amb una mínims de qualitat i pensa que té dret a fer-ho. Quan no s'arriba a un acord tenim uns enfrontaments on cadascú utilitza les eines adequades per aconseguir els seus interessos. Per tant, el que hi hagin piquets, amenaces patronals als treballadors, entrades a polígons industrials bloquejats, sancions i acomiadaments futurs a treballadors pel seu suport a la vaga, manipulació de la informació hauria de ser quelcom assumit per tots sense que ompli totes les notícies.

És absurd parlar de coses com el dret a fer o no fer vaga en el moment en que hi ha amenaces a treballadors; o tancaments patronals de l'empresa obligant els treballadors a fer vaga, estalviant-se els costos d'una jornada de treball la producció de la qual recuperarà comprimint el pla de treball d'alguna de les properes setmanes incrementant el ritme (incomplint la llei de prevenció de riscos laborals) recuperant la producció.

Un altra cosa curiosa és l'intent de negar la realitat de la societat. Hi ha hagut, hi ha i n'hi hauran treballadors. És impossible, com pretenen alguns, que tots ens fem empresaris (i jo ho podria haver fet), emprenedors, etc..Sempre hi haurà una classes o part de la població treballadora. Un exemple és el dels treballadors autònoms amb la seva doble cara de treballadors i empresaris. Alguns, entrant en aquest joc i per raons personals, neguen la primera part dient-se nomes autònoms i anant en contra dels interessos dels treballadors per compte d'altri. No se n'adonen que molts dels seus negocis funcionen en gran part gràcies a aquests treballadors (tendes, assegurances, mercats, serveis a domicilis, transports, etc) i que quan vulguin, empreses grans els poden fer fora del mercat, recordant-los que són en el fons.

Donaria per escriure llibres. He de reconèixer que he escrit aquesta selecció com a activitat personal dins la vaga, per a “picar” a algun conegut que sempre està bé discutir una mica :). Amb respecte, per suposat!

Només com a punt final: “Els treballadors volem que se'ns consideri persones a la nostra vida professional, no només com a clients, amb dret a tenir una vida personal. Volem participar en el desenvolupament econòmic però no com a simples eines o esclaus d'un sistema que només mira pels beneficis d'uns pocs.”

dimecres, 14 de març del 2012

Teresa Pàmies. Descansi en pau

(...) Era un xicot del meu poble aquell que plorava a la vora del Ter.  Havíem cantat junts a l'Orfeó Balaguerí, i marxà al front no com a voluntari, sinó mobilitzat per les darreres lleves.  I en parlar de tot allò que ens queia damunt, va dir-me una cosa que tampoc no he oblidat: "La culpa la teniu els polítics".

Un crit insòlit, perquè aquell noi volia municions per a poder continuar lluitant en un combat essencialment polític.  Li ho vaig dir, i ell insistí: "La teniu els polítics perquè entre vosaltres no us enteneu.  Anarquistes i comunistres, els d'Esquerra i els d'Estat Català, els del POUM i els cenetistes, els ugetistes i eslnegrinistes, els prietistes i els largocaballeristes";  El repertori era llarg.  "I tu què ets?", vaig preguntar-li. I ell va donar una resposta que encara em fa rumiar: "Jo sóc un soldat que ahir era pagès i demà tornarà a ser pagès".  I explicar la seva idea afegint que si ell no podia complir com a soldat, la culpa la tenien els dirigents republicans que es barallaven mentre mancaven municions per als fusells, per al seu fusell que encara servia, que encara conservava i que no llençaria al Ter.

Però el fusell del Joan anà a parar a la muntanya de fusells que s'anava formant a l'altre costat del Pirineus (...).

(Teresa Pàmies. 1974.  Quan érem capitans.)


Descansa en pau Capitana!

diumenge, 11 de març del 2012

Són com són i no canvien (II)...Ni ho faran


No ho faran i ens ho volen demostrar fins a l'infinit. Són com sempre, els agraden temps passats i hi tornen: Repressió policial a l'estil dels grisos franquistes i consideració del poble com a enemic, censura; imposició d'una bandera, que passarà de ser ignorada a odiada, per una senyora ejpanyola que han posat de com a delegada de l'estat preocupada només per imposar els seus símbols (molt exigir “totes” les banderes però a edificis públics de les seves tropes només n'hi ha una); el corredor central; els atacs a la llengua, a les organitzacions catalanes (mentre donen diners a organitzacions filo-feixistes), consideració de Catalunya com un país ocupat assumida fins i tots per ells; recentralització; negació dels diners que toquen a Catalunya aprofitant-los per incrementar el nostre dèficit i a més culpar-nos. Amenaces.  Si fins i tot ens neguen fons procedents de la UE.

Estem sota una ofensiva repetida en tots els fronts, amb una cinquena columna representada per ciutadans que tot i viure a Catalunya tenen uns lleialtat tal per Escanya que prefereixen veure els seus veïns, empobrits econòmica i culturalment, i sotmesos per imposar un DNI. Mentre, CiU, aquell govern que prometia ser dels millors, no fa res més que acotar el cap. Com sempre, no sabem si formen part d'aquests ciutadans lleials als ocupants; que tal se'ls dona mentre visquin bé o, simplement, no ho consideren el seu problema. El 40% dels nostres impostos són espoliats. Ens diuen allò de que els paguem els ciutadans, no els territoris. Però, hipòcrites i cínics! si la gent viu a territoris i les inversions a territoris repercuteixen a la gent!!! El mateix amb les retallades: aquí ja s'han fet però quan, per fi, es decideixen ells a retallar, diuen que nosaltres també. A retallar més que si ells retallen, Catalunya també i el passat no importa (pel que convé).

La veritat és que cal resistència per a aguantar a aquesta gent que no ens respecta en el més mínim . Mentre, els partits catalans fent cadascú la seva guerreta particular: ERC, SI, CUP, Reagrupament. Cansen els nostres partits.

Estic fart i cansat però no hem donaré per vençut. És una cursa de fons on hi ha un moment de fatiga que cal superar per arribar al final. L'esperança de que així sigui és a la societat civil. Esperem que l'Assemblea Nacional de Catalunya sigui prou forta com per a empènyer a aquests polítics que no mouen el cul més que per anar d'una cadira a un altre. Tenim presa, molta presa! No hi ha estadis intermedis: Estat Propi o desaparició.