De PSOEc a PE

Confirmació: el PSC és PSOE. No és un partit independentista. I ara, vol marcar-ho molt bé i qui no sigui independentista que foti el camp. Ni socialistes ni catalans! Hauran de anomenar-se el Partit o el Partido Español.

El senyor Corbacho diu que se sent més unit amb un socialista andalús “que no pas algunes persones de la burgesia catalana, independentista, de CiU”. Greu errada o mala llet: l'independentisme és transversal i aquí som molts els d'esquerres que som independentistes. De fet, molts considerem el seu partit de dretes (no són partidaris d'un món liberal? No van indultar un dirigent de la banca “amiga”? No parlen de servir als mercats?). Tampoc saben que el gran reservori de l'independentisme durant molts anys foscos ha estat l'esquerra catalana? En alguns aspectes em sento més a prop d'un treballador de qualsevol altre nacionalitat, no exclusivament espanyol, que de burgesos de qualsevol nacionalitat, no només catalans i no entra en conflicte amb ser independentista. Quan m'insulten, imposen la seva voluntat, em diuen que pagui i que calli, que parli la seva llengua, etc, no em sento gaire a prop d'aquests treballadors espanyols. Com sentir-me a prop d'algú que no em respecta? I com se sent de prop ell dels burgesos espanyols? No se sent molt a prop en les seves idees de mantenir sotmesa Catalunya?

Argument: com se sent més unit a un treballador andalús, no és independentista. A espanya només hi ha treballadors? Jo podria dir: “com no és independentista se sent més unit als burgesos espanyols que als treballadors catalans” a qui permet que espoliïn en benefici d'altres.

Granellades permanents

Els dependentistes diuen que les lleis estan per complir i que es poden discutir però cal complir-les. Tothom està d'acord en la globalitat: s'han de complir i s'han de poder discutir. Però quan els d'un costat no volen discutir, ni pactar ni modificar la llei perquè ja els hi convé i la llei deixa sense drets un poble, el binomi deixa de ser vàlid:

- “Volem decidir”.

- Oiga que la ley no lo permite.

- “Doncs modifiquem-la”.

- No se pude modificar.

- “Volem decidir el nostre futur”.

- La ley no les permite decidir su futuro.

- “La democràcia ha de permetre escollir als pobles”

- La democrácia española no permite decidir al pueblo catalan. De hecho, no lo reconoce como pueblo.

- “Pactem altre vies?”

- No, las leyes no lo permiten.

- “Canviem aquestes lleis perquè es pugui fer una consulta”

- No, no se pueden modificar las leyes para que los catalanes hagan una consulta. I deje de una p... vez de hablar en ese dialecto. Esto és España y se habla en español y como estamos hasta las narices de ustedes aprovamos una ley para imponerles la educación en el gran idioma imperial y si no les gusta se callan que es la democracia española quien lo decide.

- “però tot poble té dret a decidir”

- que no! que los catalanes tienen el derecho a no decidir! Que yo no me cambio la chaqueta “nacionalista española de toda la vida, de pana para parecer socialista, pero solo parecer eh!

Granellades de primavera III

L'estat espanyol paga molt bé, amb diners de l'espoli, els polítics que defensen les seves causes. Es va parlar recentment del salaris de la Camacho. Es clar que no vol ni que decidim!. I si guanya la independència i perd els salaris del PP i del senat? Pobreta, no tindrà per viure. Que algú publiqui els salaris de tots aquests, especialment dels que es diuen catalans però que venen les nostres llibertats a canvi d'omplir les seves bosses! Quan mostren aquells mapes on entra més a Catalunya del que surt, és una simple indicació dels seus salaris.

Recordant selectivitat

Ahir vaig recordar el meu examen de selectivitat. Davant la meva prova de química havia d'escollir una de les dues opcions proposades. Vaig anar obligat doncs l'opció A es feia amb una d'aquelles fórmules llargues, empíriques, que he evitat aprendrem. Sempre he pensat que si alguna vegada em fes falta la podria consultar i aplicar. No tenia cap secret. Només calia memòria però, amb tot el que hi havia per a estudiar preferia dedicar esforços a coses més serioses per a mi. A part de la utilitat que hagués tingut en aquell moment, en aquell examen, mai més m'he trobat la necessitat d'ús d'aquella macrofórmula. A l'altre opció (B) hi havia un problema dels que dominava: una titració àcid-base. Pels que no ho han estudiat mai és com volguéssim saber quants “-1” hi ha en una caixa tancada i anéssim afegint (sumant) i comptant “1” fins a tenir un resultat 0.

Fets els càlculs en esborrany em vaig començar a posar nerviós: No surt! Com pot ser? Càlcul i recàlcul donaven el mateix resultat. “No pot ser!” però “No pot ser, l'enunciat no pot ser!”. Hi havia una errada a l'enunciat de manera que obtenir un resultat “0” era impossible. Opció A no viable, opció B: “Qui li diu a tot un professor d'universitat que l'enunciat és incorrecte?” Quin remei. La meva resposta començava dient (en castellà que llavors estudiàvem poc en català): “Les solucions utilitzades en aquesta titració són incorrectes o l'enunciat està equivocat...” i seguia tot el raonament de la meva afirmació. En sortir de l'aula la meva professora de C.O.U només pensava que m'havia equivocat. No pot ser que estigui malament! És selectivitat! Però si! Estava malament. Me'n recordo del patiment d'aquell dia. De deu exàmens que fèiem, en aquella època només dos eren de ciència i a mi em va tocar matemàtiques i química (ni em vaig examinar de la carrera escollida). Els dos on poder millorar nota i un ja fallava. Aquest neguit va durar uns dies fins que van arribar les notes. En mèrit del corrector he de dir que em va considerar l'exerciti correcte però ningú va donar cap explicació ni em va treure el patiment.

Entenc perfectament als alumnes que ahir es van trobar amb l'errada. Canviar una lletra per una altra és una errada que es pot entendre molt bé però qui ho posa sap, o hauria de saber que quan un escriu un text no veu les errades fàcilment perquè no necessita llegir en profunditat: dóna per entès les coses que sap. No costa res fer revisar el text per un altra persona i més si pot tenir una gran transcendència.

Granellades de primavera II

El president d'Espanya diu que els països petits no decideixen res a Europa. Doncs tant se'ns dóna perquè ara mateix, amb la submissió a ells ni decidim ni fem res. Quan siguem independents com a mínim podrem decidir part de les polítiques que podrem aplicar aquí sense que se'n les imposin des de fora. Millor petit, lliure i sobirà que petit no reconegut, menystingut, insultat, espoliat i, en general, sotmès.

A més, per què cal decidir sempre i ser els primers i tot això? Cal decidir per altres? Tenim els catalans aquesta mentalitat que no sé si és imperialista, de superioritat o, pel contrari, una manca d'autoestima? Quan faig una cursa, he de guanyar sempre? He d'estar entre els primers o quedo allà on ho permeten les meves circumstàncies? I si quedo per la meitat soc menys feliç que aquells que han quedat entre els primers? I més important! És això una cursa on algú ha de guanyar?

Granellades de primavera I

Les migracions són moviments de poblacions d'un lloc a un altre. A les poblacions humanes n'hi ha hagut durant tota la història i prehistòria. Ser immigrant vol dir que t'has mogut d'un lloc a viure a un altre. Les causes poden ser diverses però la majoritària és la recerca d'unes condicions de vida millors.

La gent que va venir a Catalunya el segle passat ho va fer per aquesta raó. Van haver de deixar la seva terra per poder viure millor o, simplement viure. La gran majoria han treballat molt i s'ho han guanyat. Es deien a ells mateixos immigrants. Per tant, no hi ha res de dolent en utilitzar aquesta paraula, més aviat al contrari doncs cal tenir valentia (i/o necessitat) per abandonar casa teva per anar-te'n. És una descripció.

Algú que no acostuma a mostrar un gran nivell i que agrada d'utilitzar un llenguatge populista ha dit que és fill d'andalusos i que no són immigrants. Dons si van venir ho són, al igual que si haguessin anar a Madrit. L'ús d'aquesta paraula en sentit negatiu em fa aquestes persones més repulsives. Principalment perquè consideren als nouvinguts ara inferiors i, per suposat, amb menys drets. Un cop associat immigrant en aquest sentit, com la utilitzaran pels seus pares?! I menys si consideren que són superiors amb el dret d'imposar la seva nacionalitat i forma de ser. I menys si consideren que aquesta terra és seva i no dels “natius” que hi vivien.

Les armes les carrega...

El procés sobiranista té una sèrie de noticies que provoquen alts i baixos. Un dia la notícia és dolenta i ens emprenya i un altre la tenim agradable. Les desagradables són moltes vegades ximpleries com acusar a el català del fracàs escolar (deu ser que no n'hi ha Espanya) o culpar de la desnutrició als Mossos o a TV3 (No hi hauria policia -despesa- si no estiguessin els Mossos? TVE no té el mateix efecte?). Aquestes ximpleries les provoquen una mena de recció hormonal equivalent a la de l'adolescència o la primavera que té com a causa les intencions de molts catalans de ser lliures. Darrerament no he pogut publicar entrades però he recollit una sèrie de noticies que han anat sortint aquesta primavera i que aniré publicant. No obstant començo amb una d'avui.

El Psoeriódico ha tret una enquesta on ERC passaria a CIU en unes eleccions al Parlament. Ja m'agradaria! Però, no m'ho crec! L'estadística és una eina matemàtica molt útil però els resultats poden “modificar-se”, “cuinar-se” o, simplement no fer cas i dir el que interessa. Recordem les darreres eleccions, on només una enquesta d'un medi britànic va encertar. Molts pensem que les enquestes habituals estaven manipulades per a obtenir determinats comportaments electorals i prou bé que se'n van sortir.

Ara, els partits polítics dependentistes i els seus medis de comunicació tenen molt clar que la unió d'acció entre CiU i ERC és molt forta i els fa mal en les seves intensions de mantenir Catalunya sota el seu jou (jou, amb tot els sentits que vulgueu). Busquen emprenyar a gent de CiU (amb algú molt disposat conegut per tots) perquè diguin que el procés sobiranista els porta a perdre vots i tornin al jou.

Ja veurem que passa però, els dependentistes continuen pensant que tot el procés és obra dels polítics quant van obligats per la societat civil. Justament com hauria de ser sempre en una societat democràtica. Si els de CiU caiguessin en el parany quedaria en evidència que el partit els importa més que el País amb la qual cosa la mentida es podria convertir en una realitat.

Finalment, CiU podria interpretar tot el contrari: que poden estar perdent vots perquè provoquen un dubte en els sobiranistes sobre les seves últimes intencions o, com a mínim, sobre la velocitat, considerada lenta, del procés. En aquest cas la reacció de CiU seria diferent a la que esperen.