Fa quinze dies milers de persones van
córrer per Barcelona. Per a alguns és només un munt de gent que
mira per on, s'han posat a córrer aquell dia, provocant problemes de
mobilitat a la capital. Alguns fins i tot voldrien que es fessin
aquestes coses en llocs on no molestin com podrien ser polígons
industrials. O que no es fessin: gent corrent, quina ximpleria!
Doncs la marató no és només un munt
de gent corren un dia. Això només és el final. La guinda del
pastís. Els que es van situar a la sortida no eren tots els que
tenien la intenció de fer-la. Alguns s'havien quedat pel camí per
lesions, grips o altres problemes. Els que estàvem allà veníem de
més de vuitanta països diferents. Ens havíem aixecat a esmorzar
tres hores abans de la sortida després d'una nit d'insomni pel
neguit. Arribàvem després de fer un entrenament específic de
catorze a divuit setmanes. De tres a sis dies per setmana. Quatre
mesos d'entrenament amb la marató com a objectiu, traient temps per
a entrenar quan es podia, compatibilitzant-lo amb la feina, la
família qualsevol altra activitat. Sacrificant coses. Sortint a
córrer diumenge al matí per arribar a casa per esmorzar: A la
nit, quan tothom ja és a casa, passant fred a l'hivern i amb el vent
que ens ha acompanyat els darrers mesos. Corrent, fent sèries,
canvis de ritme, peses, exercicis d'elasticitat, de tomells, tècnica
de carrera. Suportant molèsties amb l'esperança que no siguin una
lesió.
A més de la part física està la
mental. La mateixa setmana de la marató és magnífica per la seva
barreja de sentiments: l'orgull d'haver fet la preparació, la
il·lusió per arribar a allò que hem estat preparant i els dubtes:
Seré capaç d'acabar-la? Quin ritme podré portar? Com reaccionaré
quan arribi l'anomenat mur? Perquè al final, mai no saps com
sortirà.
Un cop la cursa en marxa es veuen cares
alegres durant els primers quilòmetres. Cares que es tornen
d'esforç i/o patiment l'últim quart de la prova perquè allà, ens
quedem sense hidrats de carboni i hem de continuar corrent només amb
greixos. Una font d'energia lenta que ens obliga a baixar el ritme i
a tirar per força mental doncs el cos demana a crits que ens aturem,
que ja no pot més. En el pitjor dels casos les rampes i dolors
musculars no deixen continuar, cosa que obliga a alguns a caminar. I
així fem els últims quilòmetres, concentrats en continuar i
avançant gent caminant, moltes vegades amb llàgrimes als ulls. En arribar al final, les cares tornen a canviar a una barreja de
cansament i felicitat, plorant, ara d'alegria, i som com nens petits el dia de Reis amb la
medalla.
Aquí tothom pateix. Des dels
corredors d'elit, veritables màquines, fins a l'últim corredor.
Tots patim la calor i els quilòmetres. Totes les marques són
bones, són un èxit, el resultat de molta feina feta.
I que li farem, ningú ens obliga, ho
fem perquè ens agrada. No volem molestar però volem curses per
llocs habitats, no per polígons industrials. Ens agraden llocs amb
gent per l'animació. Molts arriben gràcies als ànims de gent
desconeguda que et criden fins i tot pel teu nom. Potser molestem
durant un matí però no crec que més del que molesten els cotxes
cada dia ni altres activitats. Creiem que és una festa. Se'ns ha
de desterrar a lloc solitaris per un matí?
Per davant de casa meva passen tres
curses a l'any més altres activitats, en les quals no participo, que
no em deixen sortir amb el cotxe i no ho trobo gens greu. Al
contrari, m'agraden les societats actives. No passa res per
“sacrificar-me” alguns dies de l'any.
