Fa unes setmanes, sentint la radio, em van obrir els ulls. Innocent de mi! I pobre del tertulià que era tan ben pensat com jo. La edició en català de La Vanguardia Española va veure la llum no per la demanda, no per una intenció d'escriure en català o de donar un servei a una part de la població que desitja ser informada en la seva llengua, sinó per cobrar subvencions. I el motiu és que fa quatre anys que tenen pèrdues. També, els exemplars d'aquest diari regalats “per cortesia de RENFE” els suposa uns ingressos. Un pagament fet involuntàriament pel bitllet que paguem per, teòricament, que ens portin.
Aquest diari ja cansa: l'edició catalana no deixa de ser una traducció sobre la que dubto es faci cap correcció o supervisió, com es pot veure al rebateig de'n Mesi. També cansen les seves manies en cuinar informació al seu gust, si no, no s'entén l'emprenyada del seu director quan va veure les dades directes del CEO. Si aquests diuen que ho va fer d'una manera podem acceptar les limitacions del mètode però d'aquí a “cuinar” sempre les estadístiques de manera partidista i enfadar-se per no fer-ho, mostra moltes mancances d'aquest senyor, i/o del sistema que l'obliga a aquest comportament.
I, per cert, els que els cuinen les dades, no saben ni representar gràficament. Amb la intenció de mostrar el que volen, sembla que es posen neguitosos i no fan bé la seva feina. Quina nota li donaríeu si fóssiu un mestre de primària als nens que comencen a fer estadística bàsica en forma de representació gràfica?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada