Granellades de primavera II

El president d'Espanya diu que els països petits no decideixen res a Europa. Doncs tant se'ns dóna perquè ara mateix, amb la submissió a ells ni decidim ni fem res. Quan siguem independents com a mínim podrem decidir part de les polítiques que podrem aplicar aquí sense que se'n les imposin des de fora. Millor petit, lliure i sobirà que petit no reconegut, menystingut, insultat, espoliat i, en general, sotmès.

A més, per què cal decidir sempre i ser els primers i tot això? Cal decidir per altres? Tenim els catalans aquesta mentalitat que no sé si és imperialista, de superioritat o, pel contrari, una manca d'autoestima? Quan faig una cursa, he de guanyar sempre? He d'estar entre els primers o quedo allà on ho permeten les meves circumstàncies? I si quedo per la meitat soc menys feliç que aquells que han quedat entre els primers? I més important! És això una cursa on algú ha de guanyar?

Granellades de primavera I

Les migracions són moviments de poblacions d'un lloc a un altre. A les poblacions humanes n'hi ha hagut durant tota la història i prehistòria. Ser immigrant vol dir que t'has mogut d'un lloc a viure a un altre. Les causes poden ser diverses però la majoritària és la recerca d'unes condicions de vida millors.

La gent que va venir a Catalunya el segle passat ho va fer per aquesta raó. Van haver de deixar la seva terra per poder viure millor o, simplement viure. La gran majoria han treballat molt i s'ho han guanyat. Es deien a ells mateixos immigrants. Per tant, no hi ha res de dolent en utilitzar aquesta paraula, més aviat al contrari doncs cal tenir valentia (i/o necessitat) per abandonar casa teva per anar-te'n. És una descripció.

Algú que no acostuma a mostrar un gran nivell i que agrada d'utilitzar un llenguatge populista ha dit que és fill d'andalusos i que no són immigrants. Dons si van venir ho són, al igual que si haguessin anar a Madrit. L'ús d'aquesta paraula en sentit negatiu em fa aquestes persones més repulsives. Principalment perquè consideren als nouvinguts ara inferiors i, per suposat, amb menys drets. Un cop associat immigrant en aquest sentit, com la utilitzaran pels seus pares?! I menys si consideren que són superiors amb el dret d'imposar la seva nacionalitat i forma de ser. I menys si consideren que aquesta terra és seva i no dels “natius” que hi vivien.

Les armes les carrega...

El procés sobiranista té una sèrie de noticies que provoquen alts i baixos. Un dia la notícia és dolenta i ens emprenya i un altre la tenim agradable. Les desagradables són moltes vegades ximpleries com acusar a el català del fracàs escolar (deu ser que no n'hi ha Espanya) o culpar de la desnutrició als Mossos o a TV3 (No hi hauria policia -despesa- si no estiguessin els Mossos? TVE no té el mateix efecte?). Aquestes ximpleries les provoquen una mena de recció hormonal equivalent a la de l'adolescència o la primavera que té com a causa les intencions de molts catalans de ser lliures. Darrerament no he pogut publicar entrades però he recollit una sèrie de noticies que han anat sortint aquesta primavera i que aniré publicant. No obstant començo amb una d'avui.

El Psoeriódico ha tret una enquesta on ERC passaria a CIU en unes eleccions al Parlament. Ja m'agradaria! Però, no m'ho crec! L'estadística és una eina matemàtica molt útil però els resultats poden “modificar-se”, “cuinar-se” o, simplement no fer cas i dir el que interessa. Recordem les darreres eleccions, on només una enquesta d'un medi britànic va encertar. Molts pensem que les enquestes habituals estaven manipulades per a obtenir determinats comportaments electorals i prou bé que se'n van sortir.

Ara, els partits polítics dependentistes i els seus medis de comunicació tenen molt clar que la unió d'acció entre CiU i ERC és molt forta i els fa mal en les seves intensions de mantenir Catalunya sota el seu jou (jou, amb tot els sentits que vulgueu). Busquen emprenyar a gent de CiU (amb algú molt disposat conegut per tots) perquè diguin que el procés sobiranista els porta a perdre vots i tornin al jou.

Ja veurem que passa però, els dependentistes continuen pensant que tot el procés és obra dels polítics quant van obligats per la societat civil. Justament com hauria de ser sempre en una societat democràtica. Si els de CiU caiguessin en el parany quedaria en evidència que el partit els importa més que el País amb la qual cosa la mentida es podria convertir en una realitat.

Finalment, CiU podria interpretar tot el contrari: que poden estar perdent vots perquè provoquen un dubte en els sobiranistes sobre les seves últimes intencions o, com a mínim, sobre la velocitat, considerada lenta, del procés. En aquest cas la reacció de CiU seria diferent a la que esperen.

Bona diada!

Assetjaments

La dreta nacionalista espanyola acostuma a dir dels que no pensen com ells que són nazis. El primer que podrien fer és reflexionar sobre el seu concepte de democràcia i tolerància cap a altres idees.

Diuen que els nazis marcaven les cases dels jueus. I és cert, les marcaven i els feien fora deixant-los sense propietat, a més d'enviar-los a camps de treballs i extermini tractats com a éssers inferiors. A la nostra societat hi ha qui actua de la mateixa manera i no per això podem dir que són nazis. Hi ha qui marca una propietat i fa fora els seus ocupants deixant-los sense la propietat i amb un deute que mai podran tornar condemnant-los a la pobresa de per vida. I aquest són els que ells defensen. Tot i així no diem que siguin nazis.

Tothom està d'acord que la causa principal de la situació actual és el món financer. Han comés una estafa a nivell mundial. És cert que la gent s'ha pujat al carro de gastar més del que tenia però tot i així la causa principal correspon a aquells que van treure màxims beneficis sabent que perjudicaven el sistema i, per tant, la societat.

Avui ens trobem que moltes famílies no poden fer front a la hipoteca i són castigats perdent la casa, i més. Són els principals responsables de la situació els que es queden amb el pis, el treuen a subhasta i se'l queden per un preu molt inferior al que ells mateixos van donar-li inicialment. Com aquest preu reduït no arriba a cobrir el deute de l'antic propietari continua devent diners al banc. En realitat perd l'habitatge, el que ja havia pagat i part dels salaris que cobrarà en el futur sense esperances de millora. Si no ha pogut pagar la hipoteca és difícil que pugui pagar el nou deute que s'incrementarà amb nous interessos de demora. Mai no acabarà.

Per a la majoria de la població aquest és un comportament no ètic i una demostració que hi ha lleis ni ètiques ni justes i que estan fetes per afavorir determinats interessos. En aquest context és perfectament normal assetjar a aquells polítics que legislen per als seus amics deixant de banda les necessitats de la majoria de la població i els seus desitjos mentre ells viuen còmodament i es jubilaran en alguna d'aquestes empreses que ara defensen. I encara haurien d'estar contents que només sigui això! Per mi, algun dia s'hauria d'investigar i castigar tot això: directius d'empreses financeres, polítics que els han anat en contra dels interessos de la població i responsables d'oficines que van donar conscientment hipoteques d'alt risc a canvi d'incentius a la seva nòmina.

1/40

Ja estem acostumats a que es considerin superiors i que la seva opinió valgui més que la dels catalans. Són els amos. Ja sabem que s'imposen per lleis a la capital del seu imperi o emprant els seus tribunals. Ja sabem que la única cultura que valoren és la seva i que la dels altres estan per a eliminar, riure's una estona o per catalogar els altres d'inferiors o colonitzats. Tot això ho tenim molt assumit i és una de les raons històriques per les que volem un estat propi amb unes lleis pròpies adequades a nosaltres, no a ells.

Que un pare pugui decidir que tots els companys del seu fill han de fer les classes en castellà perquè ell ho vol després d'haver escollit una escola on el projecte inclou el català com a llengua vehicular; rebutjar la llegua pròpia del territori (si, ja sé que per a ells només és una zona geogràfica del seus dominis sotmesa) és un menyspreu per a tots aquells que viuen en la mateixa societat. No només en qüestió de llengua sinó en valoració de la persona marcant la relació: 1 pare/alumne espanyol val més que els quaranta pares/alumnes que opinin diferent. Amb raó argumenten que no cal fer un referèndum: Amb un 3% de vots negatius i un 97% de vots positius hi hauria un resultat de 120 NO, 97 SI.

Tenen tant poca vergonya i mesura del que fan, que no se senten al·ludits quan se'ls posa en evidència tantes vegades i tant fàcilment: A Catalunya “fer que els estudiats catalans estudiïn en castellà és justícia, fer que ho facin en català és maltractar-los”; a València més de 100.000 estudiants han demanat el valencià com a llengua però han de fer classe en castellà; a Madrit, tres diputats  (ja no un) demanen fer les “classes” en català i els fan fora i, finalment una demostració de que entenen per democràcia: “encara que siguin quaranta pares la justícia hem dona la raó a mi”. Quin concepte de justícia i democràcia més estrany! No vull ni la seva justícia ni la seva democràcia.

I hi ha qui encara pensa que pot haver un encaix de Catalunya dins d'Espanya. No, l'únic que pot haver és un aixafament sota aquest estat. Som ciutadans de segona al nostre propi País.

Codis de Barres

Quantes vegades hem llegit que els dos primers nombres d'un codi de barres ens indiquen el país de procedència del producte? Doncs bé, això és fals.

El codi que he posat (inventat) correspon al més habitual que podem trobar als productes que comprem (GTIN-13 també conegut amb el nom anterior EAN-13). No és obligatori posar-ho. Té una aplicació logística com identificar el producte automàticament usant un lector i així poder introduir un preu automàticament o saber quant s'ha venut o com estan les reserves. Amb el codi de barres n'hi ha prou per un funcionament correcte però habitualment s'afegeixen les dades en el que és diu “humanament llegible”: els nombres de sota.

Podem diferenciar quatre parts:

84	11111	22222	9
Codi de l'associació on l'empresa s'ha inscrit.	Codi únic que identifica l'empresa dins l'associació 84.	Codi únic per a cada producte.	Dígit de control.

Quan una empresa vol posar codis de barres s'ha d'adherir a una associació oficial de fabricants i distribuïdors. Així, si volen, poden escollir l'AECOC (Asociación Española de Codificación Comercial). Aquesta donarà un nombre identificatiu. Una matrícula formada per les dues primeres parts: el 84 que indica que l'empresa està associada a l'AECOC, i els cinc dígits següents que identifiquen l'empresa dins d'aquesta associació. A continuació l'empresa posa el codi numèric que vol als seus productes (tercera part) i genera els codis de barres, amb un dígit de control que permet detectar errades.

Una empresa que necessiti fer aquests codis pot associar-se a qualsevol organisme. No fa falta que sigui la del país on produeix o distribueix els seus productes. Així, ens podem trobar empreses que no fabriquen a l'estat espanyol que utilitzen el codi 84, empreses catalanes o espanyoles amb codis diferents del 84; o distribuïdores que posen el seu codi a productes fabricats a altres llocs. Qualsevol combinació és possible.

Per tant, promoure la compra o el boicot de productes basant-se en el codi de barres no va enlloc.