Assetjaments

La dreta nacionalista espanyola acostuma a dir dels que no pensen com ells que són nazis. El primer que podrien fer és reflexionar sobre el seu concepte de democràcia i tolerància cap a altres idees.

Diuen que els nazis marcaven les cases dels jueus. I és cert, les marcaven i els feien fora deixant-los sense propietat, a més d'enviar-los a camps de treballs i extermini tractats com a éssers inferiors. A la nostra societat hi ha qui actua de la mateixa manera i no per això podem dir que són nazis. Hi ha qui marca una propietat i fa fora els seus ocupants deixant-los sense la propietat i amb un deute que mai podran tornar condemnant-los a la pobresa de per vida. I aquest són els que ells defensen. Tot i així no diem que siguin nazis.

Tothom està d'acord que la causa principal de la situació actual és el món financer. Han comés una estafa a nivell mundial. És cert que la gent s'ha pujat al carro de gastar més del que tenia però tot i així la causa principal correspon a aquells que van treure màxims beneficis sabent que perjudicaven el sistema i, per tant, la societat.

Avui ens trobem que moltes famílies no poden fer front a la hipoteca i són castigats perdent la casa, i més. Són els principals responsables de la situació els que es queden amb el pis, el treuen a subhasta i se'l queden per un preu molt inferior al que ells mateixos van donar-li inicialment. Com aquest preu reduït no arriba a cobrir el deute de l'antic propietari continua devent diners al banc. En realitat perd l'habitatge, el que ja havia pagat i part dels salaris que cobrarà en el futur sense esperances de millora. Si no ha pogut pagar la hipoteca és difícil que pugui pagar el nou deute que s'incrementarà amb nous interessos de demora. Mai no acabarà.

Per a la majoria de la població aquest és un comportament no ètic i una demostració que hi ha lleis ni ètiques ni justes i que estan fetes per afavorir determinats interessos. En aquest context és perfectament normal assetjar a aquells polítics que legislen per als seus amics deixant de banda les necessitats de la majoria de la població i els seus desitjos mentre ells viuen còmodament i es jubilaran en alguna d'aquestes empreses que ara defensen. I encara haurien d'estar contents que només sigui això! Per mi, algun dia s'hauria d'investigar i castigar tot això: directius d'empreses financeres, polítics que els han anat en contra dels interessos de la població i responsables d'oficines que van donar conscientment hipoteques d'alt risc a canvi d'incentius a la seva nòmina.

1/40

Ja estem acostumats a que es considerin superiors i que la seva opinió valgui més que la dels catalans. Són els amos. Ja sabem que s'imposen per lleis a la capital del seu imperi o emprant els seus tribunals. Ja sabem que la única cultura que valoren és la seva i que la dels altres estan per a eliminar, riure's una estona o per catalogar els altres d'inferiors o colonitzats. Tot això ho tenim molt assumit i és una de les raons històriques per les que volem un estat propi amb unes lleis pròpies adequades a nosaltres, no a ells.

Que un pare pugui decidir que tots els companys del seu fill han de fer les classes en castellà perquè ell ho vol després d'haver escollit una escola on el projecte inclou el català com a llengua vehicular; rebutjar la llegua pròpia del territori (si, ja sé que per a ells només és una zona geogràfica del seus dominis sotmesa) és un menyspreu per a tots aquells que viuen en la mateixa societat. No només en qüestió de llengua sinó en valoració de la persona marcant la relació: 1 pare/alumne espanyol val més que els quaranta pares/alumnes que opinin diferent. Amb raó argumenten que no cal fer un referèndum: Amb un 3% de vots negatius i un 97% de vots positius hi hauria un resultat de 120 NO, 97 SI.

Tenen tant poca vergonya i mesura del que fan, que no se senten al·ludits quan se'ls posa en evidència tantes vegades i tant fàcilment: A Catalunya “fer que els estudiats catalans estudiïn en castellà és justícia, fer que ho facin en català és maltractar-los”; a València més de 100.000 estudiants han demanat el valencià com a llengua però han de fer classe en castellà; a Madrit, tres diputats  (ja no un) demanen fer les “classes” en català i els fan fora i, finalment una demostració de que entenen per democràcia: “encara que siguin quaranta pares la justícia hem dona la raó a mi”. Quin concepte de justícia i democràcia més estrany! No vull ni la seva justícia ni la seva democràcia.

I hi ha qui encara pensa que pot haver un encaix de Catalunya dins d'Espanya. No, l'únic que pot haver és un aixafament sota aquest estat. Som ciutadans de segona al nostre propi País.

Codis de Barres

Quantes vegades hem llegit que els dos primers nombres d'un codi de barres ens indiquen el país de procedència del producte? Doncs bé, això és fals.

El codi que he posat (inventat) correspon al més habitual que podem trobar als productes que comprem (GTIN-13 també conegut amb el nom anterior EAN-13). No és obligatori posar-ho. Té una aplicació logística com identificar el producte automàticament usant un lector i així poder introduir un preu automàticament o saber quant s'ha venut o com estan les reserves. Amb el codi de barres n'hi ha prou per un funcionament correcte però habitualment s'afegeixen les dades en el que és diu “humanament llegible”: els nombres de sota.

Podem diferenciar quatre parts:

84	11111	22222	9
Codi de l'associació on l'empresa s'ha inscrit.	Codi únic que identifica l'empresa dins l'associació 84.	Codi únic per a cada producte.	Dígit de control.

Quan una empresa vol posar codis de barres s'ha d'adherir a una associació oficial de fabricants i distribuïdors. Així, si volen, poden escollir l'AECOC (Asociación Española de Codificación Comercial). Aquesta donarà un nombre identificatiu. Una matrícula formada per les dues primeres parts: el 84 que indica que l'empresa està associada a l'AECOC, i els cinc dígits següents que identifiquen l'empresa dins d'aquesta associació. A continuació l'empresa posa el codi numèric que vol als seus productes (tercera part) i genera els codis de barres, amb un dígit de control que permet detectar errades.

Una empresa que necessiti fer aquests codis pot associar-se a qualsevol organisme. No fa falta que sigui la del país on produeix o distribueix els seus productes. Així, ens podem trobar empreses que no fabriquen a l'estat espanyol que utilitzen el codi 84, empreses catalanes o espanyoles amb codis diferents del 84; o distribuïdores que posen el seu codi a productes fabricats a altres llocs. Qualsevol combinació és possible.

Per tant, promoure la compra o el boicot de productes basant-se en el codi de barres no va enlloc.

Carn de cavall - situacions diferents

Al supermercat demano carn de vedella picada. Agafen un tros davant meu i el posen a la picadora. Soc conscient que aquesta carn pot tenir traces de la carn de porc picada que s'ha emportat la persona que hi havia davant meu. La única manera de evitar-ho seria tenir picadores separades o netejar la picadora constantment. Però per a mi és innecessari. Aquestes mesures encaririen molt la carn i a més la presència de la carn de porc serà una mínima part que no repercutirà al preu i no afectarà a la meva cuina. I menys encara serà perjudicial doncs és carn feta per a menjar dons hi era al mateix supermercat.

El mateix passa a les empreses que elaboren productes càrnics. La gran majoria fan productes de diferents carns: porc, vedella, xai, poltre,... Encara que facin neteges entre productes sempre hi ha la possibilitat d'una petita presència d'altra carn. Per tant, no és el mateix trobar una gran quantitat de carn de cavall barrejada amb carn de vedella que trobar unes petites quantitats (traces) degut a aquesta maner de treballar. En el primer cas és frau i en el segon és no seguir un procediment estricte. De fet, Foods Standads Agency (Gran Bretanya) posa el límit en l'1% de DNA.

Podria ser aquests procediment estricte? si. Surt a compte? Possiblement, la majoria no pagaríem la carn al preu que tocaria i la petita barreja no afecta en res ni a nivell higiènic, ni de cuina ni de preu.

El problema és d'etiquetatge però és que en aquest cas no està definit. En altres casos si que està regulat i per exemple, no cal indicar a l'etiqueta que un aliment té ingredients procedents d'organismes manipulats genèticament si aquests no superen un percentatge (0,9%) degut a contaminació involuntària. En aquest cas també es podria evitar però tampoc seria viable.

Per tant, cal no confondre casos on hi ha una gran quantitat de carn de cavall amb carn de vedella i a més la carn de cavall podria no ser de cavalls criats per a alimentació, amb la presència de traces degut a la manera de treballar i amb carn bona per al consum. En el primer cas ens prenen el pel, en el segon no.

El que caldria esperar són unes fortes sancions per als estafadors i una adaptació de la legislació que permeti, com passa amb altres aspectes, una petita presència no intencionada d'altres tipus de carn apte per al consum.

Carn de cavall

La presència de carn de cavall a productes presents al mercat pot tenir els següents problemes:

• De seguretat. La carn de cavall és tant bona com qualsevol altra però tota carn destinada al consum ha de haver estat controlada. Les vedelles destinades a carn estan identificades individualment i es controla alimentació i medicaments que reben. Per la carn de cavall o qualsevol altra destinada a consum les exigències són les mateixes. En aquest cas, no se sap si la carn de cavall és d'animals controlats o no.
• D'informació al consumidor: El consumidor té dret a saber que menja i per aquesta raó hi ha una etiqueta als aliments que comprem. Si indica carn de vedella, el posar un altre tipus de carn sense informar és frau.
• De traçabilitat: La legislació obliga a les empreses a tenir un sistema de traçabilitat de manera que tenim tota la història d'aquell aliment: matèries primeres, proveïdors, quantitas, dates de consum preferent o caducitat, tractaments, etc. Si algú ha canviat una etiqueta la informació és perd de manera que si hi hagués altres problemes de seguretat (un seria l'indicat al principi), no tindríem aquesta informació.

Per totes aquestes raons qualsevol producte en aquesta situació ha de ser retirada del mercat.

Fixeu-vos que tot el que he dit ho he fet sense referir-me a la legislació que inclou tot això. Perquè, independentment de la legislació i abans d'ella, està l'ètica. Jo no puc donar res que pugi causar mal o enganyar a un altra persona ho digui o no la legislació. Per a mi és un principi moral. De respecte: als clients que compren els productes dels quals viuen les famílies dels treballadors d'aquelles empreses i per a aquests mateixos treballadors que també són consumidors.

Estic convençut que les empreses grans de les que es parla desconeixien la presència d'aquesta carn de cavall. Les empreses alimentàries en general asseguren els seus productes mitjançant un sistema d'autocontrol. En el referent a les matèries primeres tenen un pla de control de proveïdors que inclou un procediment per acceptar tant els proveïdors com les seves matèries primeres. En algun moment van tenir la informació d'aquesta carn en forma de fitxa tècnica que indicava que allò era carn de vedella entre d'altres dades. Segurament van rebre una mostra correcta i van assegurar-se que el proveïdor treballava bé aplicant el seu sistema d'autocontrol, demanant documentació i fent auditories.

El proveïdor també pot tenir els seus proveïdors i fins i tot ser únicament un distribuïdor que fa d'intermediari. Al final tenim una cadena on cada empresa és responsable de la seva part i on totes tenen sistemes d'autocontrol adaptats a la seva activitat i on cada client controla el proveïdor.

en algun punt d'aquesta cadena algú no va aplicar el seu sistema d'autocontrol, va saltar-se la llei i va acceptar carn de cavall etiquetant-la com a car de vedella. És gairebé impossible detectar-ho. La manca d'ètica, l'engany pot amb qualsevol sistema de seguretat. No importa que la cadena sigui més o menys llarga si tothom compleix. L'únic problema de ser més llarg és que ni ha més on buscar si hi ha problemes.

Sovint es pensa que es podrien fer més anàlisis de control. Però per fer una anàlisi cal saber què busquem. Ara és la carn de cavall pel problema concret que tenim però n'hi ha tants de problemes que el nombre d'anàlisi necessari seria elevat (antibiòtics, centenars de contaminants químics orgànics i inorgànics, carns diferents, etc) i tampoc seria una garantia contra la manipulació intencionada. Pensem que aquestes empreses grans tenen els sistemes de control més exhaustius. Funciona com ha funcionat ara, un cop feta la trampa. Només treballant correctament a priori podem tenir productes correctes.

Què passa avui a la societat on vivim? Doncs que comprem al preu més baix. La majoria no mirem les etiquetes i escollim aquelles croquetes gust a pollastres a menys d'un euro, pensant que el que en ven croquetes de pollastre a 3€ ens pren el pel. No pensem que “gust a pollastre” està usant aromes mentre que “de pollastre” utilitza carn de pollastre. En altres ocasions, la qualitat del producte, la quantitat de carn que porta, etc fa que el producte sigui més car. Però comprem aquelles croquetes amb un 2% de carn enlloc de les que tenen un 20% perquè són més barates. Bé, si pensem que les primeres possiblement tinguin més aigua o més farina potser no surten tant barates però en preu per bossa si. Deixant clar que aquests exemples són de productes correctes, el que intenta fer un producte millor es queda sense vendes, davant el producte inferior i intenta baixar els preus pressionant als seus proveïdors i obtenint matèries primeres més barates. I així arribem a la possibilitat de trobar, entre molts, un proveïdor amb una carn molt barata per poder reduir preus. Informació correcte, tot sembla correcte però, aquest és el que la cola!

Ara es tracta de solucionar ara el problema puntual. Trobar els estafadors i castigar-los. Però si la societat no canvia, d'aquí a un temps apareixerà un nou problema sense ara que siguem capaços de preveure quin serà. I si hi ha sort, el detectarem.

I per mostra:  http://www.naciodigital.cat/noticia/51987/congelats/insans/mai

Hipòtesi!!

Quina quantitat de presumptes casos de corrupció que han sortit darrerament! Quina casualitat! Per què ara? Assumint com ho fem la majoria, que la corrupció sempre ha estat present i que determinades classes, tant les polítiques com d'altres, si no n'han tret profit com a mínim l'han consenti i amagat. A què ve ara treure tants?

Evidentment està molt bé que surtin casos però, de veritat que la raó és aconseguir netedat, o perquè hi ha una pressió popular? Com és que ara els responsables són molts més eficients que fa uns mesos? Com és que esclata tot al mateix temps?

No serà que com a la majoria ens emprenya la corrupció amb tots aquests casos hi ha un intent de silenciar el procés sobiranista, al mateix temps que et fans sentir la corrupció d'Espanya com a pròpia, els seus polítics com a propis, per que ens acabem sentint del mateix ramat?

Doncs si hi ha corrupció, hem d'eliminar la de casa, la de Catalunya però a l'Estat Espanyol li hem de fer el mateix cas que si fem a la corrupció a França o Alemanya. Ens fa més mal tot l'espoli econòmic, cultural i de capacitat de decisió al que ens sotmeten.

Si el veritable interès de l'Estat Espanyol fos acabar amb la corrupció, serien tant efectius com ho són per imposar-nos, en contra de les decisions del nostre Parlament (i amb origen en una ILP de la gent d'aquí) els seus espectacles de maltractament i matança de braus, entre d'altres coses.

Les llistes d'espera i la corrupció

Baixen les llistes d'espera

El 2012 va tancar amb 71.000 pacients pendents d'operació, un 12% menys que el 2011

Cas 1: jubilat amb cataractes ha d'operar-se però les llistes d'espera són tant llargues que li fan la proposició d'operar-se en una clínica privada. El cost és l'equivalent a gairebé un any de pensió.

Cas 2: jubilat amb forts dolors que gairebé no pot caminar ha d'operar-se per posar-se una pròtesi. A la darrera visita les llistes d'espera eren, suposadament, de sis mesos. Al final, quant ja toca, són de 15 mesos. Li proposen operar-se en una clínica privada. Com no? El cost és l'equivalent a dos anys de pensió.

Tots dos casos són reals. El dos jubilats han pagat tota la seva vida la seguretat social. No han abusat mai del servei públic i tots dos han escollit operar-se al sector privat per millorar la seva qualitat de vida. En el segon cas és ja una necessitat. Tots dos han sortit de les llistes d'espera reduint-les. Felicito al Conseller, antic president de la patronal del sector sanitari privat. Ha aconseguit el que volia: gent a fer ús, pagant, del seu negoci (ja ho deia fa un temps).

Que si, que per a molts és legal, és correcte i els jubilats han acceptat canviar benestar econòmic per benestar físic; però molts pensem que no l'és. És aprofitar-se. Els metges que segueixen aquesta via deuen sentir-se molt contents amb el seu nivell de vida aconseguit, d'aprofitar-se de les necessitats sanitàries de la gent i en gran part, de les pensions de jubilats, doncs per natura seran un grup important.

Per acabar d'emprenyar, en el primer cas, la clínica es va pagar per transferència, tot net, però el metge no l'acceptà. Havia de ser en efectiu. I és clar, quant se li va demanar la factura es va emprenyar perquè el treball era sense factura que si no serie més car! Sense avisar és clar.

Segur que molts d'aquests metges a les seves tertúlies posen a parir els presumptes corruptes de tots els casos que estant sortint. Però al igual que per a molts polítics la seva ètica el permet tenir ingressos extra via corrupció, a aquests metges també la seva “ètica” els permet enriquir-se portant-se clients allà on treballen al sector privat. Fa falta fer neteja, però no només a la classe política!