Era un nen la primera vegada que em vaig trobar aquesta paraula llegint coses sobre arqueologia dels Íbers (en Castellà com gairebé tot llavors). Vaig buscar el seu significat adonant-me que es tractava de figuretes que els nostres avantpassats feien en posició d'oferir, de fer una ofrena a un deu. I me l'imaginava de genolls i oferint alguna cosa pròpia amb el cap baix.
Aquestes paraules i les que em deien els meus pares de que em creia sempre a la primera a la gent, que pensava que tothom era honest i amb bones intencions, han tornat de la meva memòria recentment:
En Montilla ha dit:
“La decadència seria la independència”
“No soc independentista i no demanaré perdó per això”
“l'extremisme, l'independentisme, la divisió i l'embolic”
"federalisme que és convivència i respecte mutu"
Quan va sortir la idea de que aquest personatge fos el president de la Generalitat, vaig pensar que era una bona opció, que podria portar a integrar a la gent nou-vinguda la segona meitat del segle XX cap a un catalanisme modern, cap a una mentalitat de pertànyer a la Nació que els havia acollit i que gràcies a la feina de tots s'havia anat sortint. Llavors, ja algú amb contactes al PSC m'havia comentat que els espanyolistes del PSOEc havien forçat aquest personatge però, tot i així ho vaig interpretat com a un senyal d'integració. Sempre he pecat de ser ben-pensat.
El príncep (o hauria de dir virrei?) ens ha sortit granota. Tot ha estat un intent, una vegada més, d'espanyolitzar-nos. Ja ha liquidat el PSC i, com tothom ja diu, només hi ha la “federación catalana del PSOE” (o catalufa segons les darreres modes). I ho ha fet molt bé, des de dins. Ara, aquelles paraules que vaig sentir un dia a TV, expressades per un amic d'en Patxi López (PSOE), en guanyar les eleccions a Euskadi (Vascongadas per a ells): “ya era hora de que los trabajadores que un dia llegaron a este país tomaran el poder”, sonen com una amenaça també per a nosaltres. No per la part dels treballadors, evidentment, sinó per aquells que un dia van arribar de fora i ara es fan els amos, sobre els altres; desfent l'original. Em temo que el proper objectiu és fer petar des de dins ja no el seu partit sinó Catalunya.
Doncs Sr. Montilla, la decadència per a Catalunya és vostè i la gent com vostè que ens vol esborrar culturalment. Fer-nos iguals als altres. Tant superiors es creuen!! L'eliminació de cultures, la uniformització... és el que és decadent. És decadent la situació actual dels impostos que no recuperem: ens estan ofegant!, no s'inverteix el que caldria!, ens està aniquilant econòmicament!. “De genolls i pagant”.
No cal que demani disculpes per no ser independentista. Aquí respectem i entenem la diversitat. Cadascú pot pensar el que vulgui. Però això ja ho sap, només es tracta d'una maniobra més de intentar desprestigià les idees d'aquells que no pensen com vostè. El mateix que relacionar independentisme amb extremisme. És curiós que un unionista extremista ho digui. Ah! Que els nacionalistes espanyols uniformadors no són extremistes? Què són els que tenen la veritat i els que no pensem com vostès som els extremistes? Que els que volen que tothom sigui com ells no són extremistes?
“Federalisme és convivència i respecte mutu”. Funciona al revés: si hi ha un respecte mutu hi ha convivència i, a més pot haver federalisme, confederalisme o estats independents convivint. Allò que cada nació decideixi per ella mateixa. Però, aquí tenim una part que no respecte l'altra i que quan diu federalisme vol dir: “que os esteis calladitos, sin quejas y pagando, que nosotros mandamos y después ya os daremos lo que a nosostros nos de la gana y a j...s” i, per suposat, en posició oferent.
En Labordeta tenia tota la meva admiració per haver estat el que jo considero un representant del poble com cal. Aquells polítics que encara tenen una mica de conciència van descansar el dia que es va retirar. Era molt millor que ells i ho sabien. La seva presència era un pes per a les seves conciències. Ara s'omplen la boca d'elogis: hipòcrites o com ben bé va dir "A la mierda".
Font Terres. A poc de sortir de Gósol. El Camí del fons és el que ens portarà a voltar la Serra de la Muga.
Pujant al Collell. Al fons a l'esquerra es pot veure la Serra Pedregosa.
Vista del Cadí des de la part més alta de la Serra Pedregosa. El piquet que es veu més a la dreta és el Comabona. Un pic més a l'esquerra té una depressió a l'esquerra on es troba el Pas dels Gosolans. Des d'aquest punt només cal planejar.
El famós Pas dels Gosolans. La primera i única vegada que l'havia fet havia estat en solitari. No va se així aquesta vegada que, tot sigui dit, és molt més divertit.
El nostre destí per fer nit: el Refugi de Prat d'Aguiló vist des del Pas.
Es fa de nit a Prat d'Aguiló. El refugi està prou bé. I el personal és molt amable.
Tornada cap a Gósol.
Aprofitem que hem matinat per fer cim al Comabona. El grup es va fer més gran amb dos companys que vam conèixer al Refugi.
El Pedraforca vist des del Cadí.
Arribem de tornada a Gósol, on tenim els cotxes per tornar cap a casa.
En Pérez Reverte ha tret un comentari que ha provocat un gran nombre de comentaris (http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/552/aportando-soluciones/).