dilluns, 20 de setembre del 2010

Labordeta - Descansi en pau


En Labordeta tenia tota la meva admiració per haver estat el que jo considero un representant del poble com cal. Aquells polítics que encara tenen una mica de conciència van descansar el dia que es va retirar. Era molt millor que ells i ho sabien. La seva presència era un pes per a les seves conciències. Ara s'omplen la boca d'elogis: hipòcrites o com ben bé va dir "A la mierda".

Gràcies per haver existit. Vas ser una de les persones que fan el mon millor.

“Figura oferente”.


Era un nen la primera vegada que em vaig trobar aquesta paraula llegint coses sobre arqueologia dels Íbers (en Castellà com gairebé tot llavors). Vaig buscar el seu significat adonant-me que es tractava de figuretes que els nostres avantpassats feien en posició d'oferir, de fer una ofrena a un deu. I me l'imaginava de genolls i oferint alguna cosa pròpia amb el cap baix.

Aquestes paraules i les que em deien els meus pares de que em creia sempre a la primera a la gent, que pensava que tothom era honest i amb bones intencions, han tornat de la meva memòria recentment:
En Montilla ha dit:
“La decadència seria la independència”
“No soc independentista i no demanaré perdó per això”
“l'extremisme, l'independentisme, la divisió i l'embolic”
"federalisme que és convivència i respecte mutu"
Quan va sortir la idea de que aquest personatge fos el president de la Generalitat, vaig pensar que era una bona opció, que podria portar a integrar a la gent nou-vinguda la segona meitat del segle XX cap a un catalanisme modern, cap a una mentalitat de pertànyer a la Nació que els havia acollit i que gràcies a la feina de tots s'havia anat sortint. Llavors, ja algú amb contactes al PSC m'havia comentat que els espanyolistes del PSOEc havien forçat aquest personatge però, tot i així ho vaig interpretat com a un senyal d'integració. Sempre he pecat de ser ben-pensat.
El príncep (o hauria de dir virrei?) ens ha sortit granota. Tot ha estat un intent, una vegada més, d'espanyolitzar-nos. Ja ha liquidat el PSC i, com tothom ja diu, només hi ha la “federación catalana del PSOE” (o catalufa segons les darreres modes). I ho ha fet molt bé, des de dins. Ara, aquelles paraules que vaig sentir un dia a TV, expressades per un amic d'en Patxi López (PSOE), en guanyar les eleccions a Euskadi (Vascongadas per a ells): “ya era hora de que los trabajadores que un dia llegaron a este país tomaran el poder”, sonen com una amenaça també per a nosaltres. No per la part dels treballadors, evidentment, sinó per aquells que un dia van arribar de fora i ara es fan els amos, sobre els altres; desfent l'original. Em temo que el proper objectiu és fer petar des de dins ja no el seu partit sinó Catalunya.
Doncs Sr. Montilla, la decadència per a Catalunya és vostè i la gent com vostè que ens vol esborrar culturalment. Fer-nos iguals als altres. Tant superiors es creuen!! L'eliminació de cultures, la uniformització... és el que és decadent. És decadent la situació actual dels impostos que no recuperem: ens estan ofegant!, no s'inverteix el que caldria!, ens està aniquilant econòmicament!. “De genolls i pagant”.
No cal que demani disculpes per no ser independentista. Aquí respectem i entenem la diversitat. Cadascú pot pensar el que vulgui. Però això ja ho sap, només es tracta d'una maniobra més de intentar desprestigià les idees d'aquells que no pensen com vostè. El mateix que relacionar independentisme amb extremisme. És curiós que un unionista extremista ho digui. Ah! Que els nacionalistes espanyols uniformadors no són extremistes? Què són els que tenen la veritat i els que no pensem com vostès som els extremistes? Que els que volen que tothom sigui com ells no són extremistes?
“Federalisme és convivència i respecte mutu”. Funciona al revés: si hi ha un respecte mutu hi ha convivència i, a més pot haver federalisme, confederalisme o estats independents convivint. Allò que cada nació decideixi per ella mateixa. Però, aquí tenim una part que no respecte l'altra i que quan diu federalisme vol dir: “que os esteis calladitos, sin quejas y pagando, que nosotros mandamos y después ya os daremos lo que a nosostros nos de la gana y a j...s” i, per suposat, en posició oferent.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Muntanya vs futbol, res a fer


L'últim premi "Principe de Asturias" dels esports va ser per a la selecció espanyola. Va obtenir la totalitat dels 28 vots. Cap vot per a la muntanyenca basca Edurne Pasabán que ha pujat els catorze vuit-mils que hi ha al planeta ni per l'altre aspirant. Em sembla extremadament anormal aquesta unanimitat.

La fundació que dóna aquests premis en la secció esportiva: “serà donat a la persona, institució, grup de persones o institucions que, a més de l'exemplaritat de la seva vida i obra, hagi contribuït a noves metes en la lluita de l'home per superar-se a si mateix i haver contribuït amb el seu esforç, de manera extraordinari, al perfeccionament, cultiu, promoció o difusió dels esports”.


Exemplaritat a la seva vida: l'Edurne segur que ho ha tingut més fotut. És molt més difícil dedicar-se de manera professional a un esport minoritari, amb poc seguiment, on has de ser de primera (l'equivalent a un Messi), per a poder obtenir patrocinadors (uns quants) per a fer les expedicions. Recordem que al futbol, a divisions inferiors la gent ja cobra.


Contribuir a noves metes en la lluita de l'home per superar-se a si mateix: Aquí no hi ha color. Cada quatre anys tenim un campió d'Europa de futbol i un campió del mon. A 2010 tenim unes quants seleccions que ho han estat i moltes més, campiones a Amèrica, Àsia, etc... però dones que hagin fet tots els 8000 del planeta només ella. I de superació no parlem: quant l'alçada supera els 8000 metres es parla de la zona de la mort. Quina és la probabilitat de morir en una ascensió i quina en un partit de futbol? Quin esport compta amb un equip de suport més gran? Qui juga en condicions ambientals al límit de la fisiologia? Recordem que si deixem de sobte a una persona a sobre d'un pic d'aquestes alçades morirà en pocs minuts.

Promoció o difusió de l'esport: Aquí guanya el futbol per “golejada”. I tant, però tenint al costat tota la premsa disponible. L'Edurne no surt a primera pàgina ni que faci els catorze 8000 corrents en 14 dies, però la novia d'un jugador és noticia cada dia...
L'acta del jurat indica: “que la selecció ha tingut la virtut de crear una tècnica i un estil de jocs admirats mundialment i, que es presenten a molts països com a pauta a seguir. Des del punt de vista social ha aconseguit que tot el país vibrés amb els seus triomfs i els fessin seus. I que els jugadors i tècnics han donat exemple de superació, etc. Etc...

En quant a la tècnica: Doncs que li donin el premi al Barça. Tothom està d'acord que era el seu estil de futbol. I que prèviament havia estat admirat i era una pauta a seguir per altres països: com per exemple Espanya. Algú ha tingut en compte que una gran tècnica a la muntanya és imprescindible per sortir-se'n com a mínim viu?

Des del punt de vista social... Evident, el futbol té molts més seguidors. Però, si molts d'aquests fessin un cim, encara que fos un 2500, segur que li donarien el premi a l'Edurne. A més hi ha motius polítics que no comentaré...

Exemple de superació: ja comentat, no hi ha color.

En fi, potser els meus arguments no valen i les meves simpaties estan esbiaixades cap la muntanya però per mi: Edurne els premis esportius 2010 són teus!

diumenge, 12 de setembre del 2010

Gràcies Josep

Sembla que aquest video té ja un temps però és molt bó:

http://esports.e-noticies.cat/es-josep-carreras-44400.html

Amb embaixadors com aquest tenim molt a guanyar.

Gósol - Prat d'Aguiló - Gósol

Després de dos anys hem tornat a la Muntanya: El passat 4 i 5 de setembre van fer el tram entre Gósol i Prat d'Aguiló, part del camí que feien els segadors de Gósol per anar a la Cerdanya per que els lloguessin durant la recollida del blat. Aquest camí surt del poble cap a la serra de la Muga, bordejant-la fins al una vall que ens porta cap al Collell. D'aquí una pista forestal ens apropa al camí de pujada fins a la serra Pedregosa que, un cop passada, ens deixarà a la serralada del Cadi. Passarem al altre costat pel més que conegut Pas dels Gosolans baixant fins a Prat d'Aguiló.

Aquí deixo unes fotografies tot i que a la muntanya no hi ha res més que viure-la.

Font Terres. A poc de sortir de Gósol. El Camí del fons és el que ens portarà a voltar la Serra de la Muga.











Pujant al Collell. Al fons a l'esquerra es pot veure la Serra Pedregosa.












Vista del Cadí des de la part més alta de la Serra Pedregosa. El piquet que es veu més a la dreta és el Comabona. Un pic més a l'esquerra té una depressió a l'esquerra on es troba el Pas dels Gosolans. Des d'aquest punt només cal planejar.









El famós Pas dels Gosolans. La primera i única vegada que l'havia fet havia estat en solitari. No va se així aquesta vegada que, tot sigui dit, és molt més divertit.










El nostre destí per fer nit: el Refugi de Prat d'Aguiló vist des del Pas.












Es fa de nit a Prat d'Aguiló. El refugi està prou bé. I el personal és molt amable.

Va ser una llàstima la presència d'un grup que o mai havien estat en un refugi o eren una colla de mal educats. A la nit van fer soroll molestant la resta quan intentàvem descansar.







Tornada cap a Gósol.

No té preu poder veure el Cadí al matí. No hi ha cap fotografia que li pugui fer justícia però, cal posar-la.









Aprofitem que hem matinat per fer cim al Comabona. El grup es va fer més gran amb dos companys que vam conèixer al Refugi.











El Pedraforca vist des del Cadí.













Arribem de tornada a Gósol, on tenim els cotxes per tornar cap a casa.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Tot un exemple


Una de les primeres coses per les que els miners xilens, atrapats a 700 m de profunditat i d'on trigaran en sortir uns mesos, volien saber és que havia passat amb els companys que eren més amunt quan va haver l'ensorrament. Eren conscients del que havia passat i on eren els altres. Quan els van dir que tots havien sortir i eren vius van esclatar en aplaudiments i crits d'alegria. Una lliçó d'humanitat, de companyerisme... que molts haurien d'aprendre.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Alatriste de nou

En Pérez Reverte ha tret un comentari que ha provocat un gran nombre de comentaris (http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/552/aportando-soluciones/).

Per a mi no hi ha per tant. Havent llegit les obres d'aquest senyor un es dona compte que sempre es repeteix aquesta relació amor-odi amb Espanya. Amor a Espanya i odi al seu funcionament i la manera de ser. En aquest escrit ens dona la independència però com a persona que està fins al nassos del que no pot ser. Per mi aquesta part ja està bé.
Però de nou apareix un concepte que tenen sobre nosaltres: el considerar-nos feixistes, autoritaris, etc. Parla de tenir un führer, de fer fora els xarnegos.

Doncs no Sr. Pérez, a Catalunya no en som d'aquesta manera. Respectem la llibertat i això és el que volem per a nosaltres. No som nosaltres els que la neguem. El dia que recuperem la nostra independència serà amb un país democràtic amb respecte per totes les persones, pels seus sentiments, per la llengua de cadascú. Per mi, cadascú que escolli la seva nacionalitat a Catalunya. Tothom pot viure-hi, ho hem demostrat moltes vegades: Catalunya és i ha estat un país d'acollida. Com podria ser d'un altra manera? Com poder negar als altres el que reclamem per a nosaltres? Això també es casa d'aquells que vostè i d'altres asseguren que farem fora.
Entenc que vegin les coses de manera diferent a nosaltres. Tenim mentalitats diferents, ni millor ni pitjor: diferents i, per això, cadascú ha de seguir el seu camí.
PD. per a la seva informació, aquí no utilitzem el terme xarnego perquè és denigrant. Ens grada respectar i volem que se'ns respecti. I no hem vingui a que ho ha sentit a una persona, miri la gran majoria.