Els treballadors: culpables!

Temps era temps que una empresa necessitava tres persones per fer la feina d'una. Els amos no volien gastar-se els diners en sistemes moderns que millor estaven a les seves butxaques. Els costos de fabricació augmentaven però la culpa era dels treballadors que no podien augmentar la velocitat de producció i cobraven diners tot i que ja se'ls havien baixat els salaris. Ja se sap, “la crisi”. No només això sinó que eren tant dolents que de tant en tant faltaven a treballar perquè deien que els hi feia mal l'esquena, el coll i fins i tot algú s'inventava l'excusa de no se quin túnel al canell.

Els amos, ufanosos d'haver estat innovadors trenta anys enrere, deien que a més dels treballadors, els polítics també eren culpables: “perquè s'ha de pagar per garantir la seguretat dels treballadors? Per què no els puc fer fora quan em roti?” Per què han de tenir un representant que em molesti?” Fins i tot no estaven contents quan els últims governs van establir vies per fer fora els treballadors amb petites indemnitzacions. “Per què hem de pagar-los a aquestes màquines biològiques?”. Tant mateix, es queixaven del banquers perquè havien volgut guanyar molt i havien enfonsat l'economia però, en el fons, els envejaven perquè havien trobat una via més ràpida i amb guanys molt més imponents que simplement pagant-se les vacances, el cotxe, sopars, el supermercat i, en general totes les despeses a càrrec de la caixa de la companyia.

Ara, l'empresa no pot competir, ni té calerons per invertir, però tampoc n'hi ha la intenció de fer-ho, simplement, munyir-la fins que només quedi l'esquelet. I així arribem a que han de tornar a castigar els culpables de tot: els treballadors. Com que els amos eren molt previsors, ja havien evitat l'existència d'un senyor que els representés, que acollonir-los és fàcil i divertit (aquell sentiment de fer i desfer sobre els altres no té preu!). I ara poden fer tragar els treballadors amb pitjors condicions de feina a canvi de cobrar menys. “Que alguna cosa cobraran! mira que bons que son els amos!”. I a aquell treballador al que reconeixen ser el més productiu? Doncs molt fàcil, reducció radical de salari i horari que “ets tant bo que amb menys temps faràs la feina”. “Si la resta fossin tant bons com tu els podríem haver retallat igual”. Admireu els amos!

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest no-comte s'ha acabat!