No tinc por!

-->

Moltes coses han passat des de la manifestació de l'11 de setembre. Tot s'ha accelerat d'una manera que mai ens haguéssim pensat gràcies a l'impuls de la societat civil. No tinc gaire a afegir a tot el que s'ha explicat d'aquell dia: gent per tot arreu. Molta més que el 10J. Tot el centre de la ciutat ocupat amb un ambient festiu, amb diferents fluxos de gent per carrers paral·lels doncs no es podia caminar. El senyor que et pica a l'esquena per demanar pas en castellà amb accent d'Extremadura o proximitats, que penses que simplement passava per allà però que en girar-te veus l'estelada que porta a l'esquena més gran que ell. Després la família, cadascú amb la seva estelada. Després la senyora amb un accent de més al sud, aquesta si, sense senyera, però és que la família que va al darrere les porta totes! ... En fi, un dia que mai oblidarem.

M'ha sorprès molt, i gratament, el President. La veritat és que ja l'havia considerat perdut, però el seu comportament a Madrit i els passos que ha seguit darrerament m'obliguen a fer-li la última confiança. I dic bé que és la última perquè d'aquesta o ens sortim o ho perdem tot. La decisió que ha pres l'obliga a tenir èxit de totes totes. Al final del procés deixarà la política però voldrà fer-ho com un gran personatge de la història de Catalunya i no com un fracàs dins d'uns Espanya uniforme, fosca, cada vegada més tancada i, diguem-ho clar, més ultradretana i excloent. El camí ha estat seleccionat. Si perdem no hi haurà perdó. Ens ho demostren amb les retallades del pressupost, la centralització de competències i els menysteniment del Parlament i les seves decisions.

Hom repeteix sovint la famosa frase d'en Ghandi “Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i, finalment guanyes” indicant que estem a la darrera fase i que ens queda només guanyar. Potser és cert per a alguns però, la majoria encara hi és a la primera: ens ignoren, ignoren, i no saben res de res i continuen amb el mateix de sempre: Ells són molt bons, nosaltres som els perduts per culpa de l'ensenyament en català, del tripartit, dels medis de comunicació, que si ETA està al darrere, etc, etc. En resum: espanyol bo, català dolent!!!. Cap tipus d'autocrítica. I continuen amb allò que ells són demòcrates però nosaltres no, metre neguen una consulta popular, ens neguen qualsevol dret que no els convingui, i han convertit la seva constitució en una presó. Una constitució marcada pels temps en que es va escriure (amb soroll de sables), que ara defensen aquells que el seu dia la van rebutjar i que són els primers en no complir (cooficialitat de llengües a les illes i al País Valencià, o el finançament) Ens acusen de voler trencar la societat quan ells són els primers en diferenciar-la quant utilitzen o amenacen amb eines pagades per tots en contra d'una part de la població que ells diuen seva: serveis d'intel·ligència, jurídics, militars, Que són les seves eines! No les nostres, i així reconeixen de manera implícita que aquest és un territori ocupat.

Continuen amb les seves pressions i amenaces: Ens diuen que hi haurà boicot. Però no ens diuen que aquest ja hi és. Fa dos o tres anys que ja es podia llegir a una revista d'empreses alimentàries que entre una tercera i una quarta part de ciutadans de Madrit rebutjaven productes catalans. I el boicot obert ja l'han començat sigui quin sigui el resultat.

Per part nostra s'ha obert una etapa esperançadora, excitant i sobre tot, il·lusionant (“amb il·lusió” mira per on ...) i NO TENIM POR a les seves amenaces, insults i menysteniments. Només tenim por de que ens facin desaparèixer com a poble però això és el que ens fa lluitar. Qui voldria viure amb una parella, un veí, que et tracta d'aquesta manera? Això si, cal lluitar fins al final, fins que puguem dir “blat, al sac i ben lligat” 

 Enllaço aquí una lectura recomanable