Que bonic!, Quina metàfora més
encisadora!: cinc persones arriben a un lloc on només hi ha quatre
cadires. Una s'ha de quedar fora però finalment les mouen per poder
seure totes cinc a l'hora.
De que van? Aquest concepte de
compartir potser el tenim la majoria de les persones però no els que
mouen el sistema que se'ns ha escapat de les mans. Resulta que de
cadires n'hi ha per tothom però alguns es dediquen a acumular-les.
Amb el temps, els que tenen la major part de les cadires també es
faran amb aquestes quatre que queden i si volem seure, haurem de
pagar. I de les cinc persones, amb molta sort, una podrà
assumir-ho. Només es podran usar les cadires si donen beneficis als
propietaris. A més, cal pagar per unes cadires situades en un lloc
erm mentre que els propietaris tenen milers situades al costat de
paisatges de postal, envoltades per jardins i piscines.
Missatge: us han fotut les cadires! No
podeu esperar res de la gentussa que encara no té prou amb tanta
cadira que vivint mil vides no les esgotarien! Us heu d'espavilar
solets repartint el poc que teniu, els poc que us deixen! I, per
suposat, la culpa es vostra per voler tenir-ne una! Els que tenen
moltes cadires riuen pensant el “bons i tontets” que sou.
Ens han fotut les cadires, el lloc on estan les cadires, els diners per mantenir les cadires i ja s'estan empescant que més ens poden fotre.
ResponEliminaTens tota, tota, tota la raó... És ben bé així com ho descrius.
ResponEliminaAra bé... mentrestant, hi ha gent que ho passa molt malament ARA, gent que ja no té llum a casa seva perquè li han tallat per no poder-la pagar (en conec un), gent que ha passat molt de fred dins de casa aquest hivern (i sort que tenien una casa!!) gent que, si no fos perquè Càritas els omple el carro de la compra un cop per setmana, NO podrien ni menjar... per tant, tot i sabent que hi ha molts poca-vergonyes que ens prenen el pèl... si us plau, no oblidem els altres i si, de moment, els hi podem cedir un trosset de cadira, fem-ho... Encara que, per dins, tinguem plena consciència que això no hauria de ser feina nostra... però el qui es troba absolutament perdut, sense feina, amb el moneder completament buit... aquest no en té cap culpa.
Carquinyol: crec que ja saben que més fotre'ns. Van pas a pas perquè ens en anem acostumant.
ResponEliminaAssumpta: i hi ha nens que no esmorzen ni sopen, i famílies que no poden ni aprofitar les beques de menjador perquè no poden pagar la seva part. És escandalós. El problema és que arribarà un dia en que no ens podrem ajudar uns als altres. No hi haurà cadires per a compartir.
Doncs, justament per això... exactament per això... Com que hi ha nens que no esmorzen ni sopen... nosaltres què fem? Diem "no es culpa meva" i girem l'esquena? Així seguiran sense esmorzar i sense sopar.
ResponEliminaPobreeeets, em sap molt de greu que no puguin menjar... quina llàstimaaaa... però bé, no és culpa meva, tu... que vagin a perseguir als poca-vergonyes dels banquers, als corruptes dels polítics... que jo no tinc cap obligació de donar res...
Si? Fem això??
Assumpta, en cap moment estic dient que no ho fem. El meu escrit només reflectia que ens deixen a nosaltres sols i si continuem així no podrem assumir-ho tampoc nosaltres. Hi ha qui es queda les cadires i vol que amb les quatre que tenim passem la resta. Mira les retallades que s'han fet als nivells que afecta a la gent per reduir un deute que no tindran cap problema en augmentar en 19000M€ que necessita un banc.
ResponEliminaHi ha més crítiques en el mateix sentit per la xarxa. No deixa de ser una hipocresia pels que des del poder demanen una solidaritat per amortir allò que ells han provocat de manera directa i indirecta.