LLibres abandonats

La Diada de Sant Jordi acostumem a regalar llibres nous. Normal. És el dia del llibre (i la rosa). Sempre es parlar de les novetats, de llibres nous. Avui vull recordar aquells llibres usats, vells, dels quals la gent se'n desfà. El final, quan ja no es volen, hauria de ser el regal o la venda però, moltes vegades la gent no vol fer l'esforç o, simplement, ningú els vol. Ni a les biblioteques! cosa que mai he entès. I així acaben a les escombraries. Algunes persones els hi donen una darrera oportunitat deixant-los al carrer, al costat dels diferents recipients per als residus per si algú els vol aprofitar. Com m'agraden el llibres, i soc un defensor de la reutilització (després de la reducció i abans del reciclatge), no em puc estar de donar-lis un cop d'ull i imaginar-me una història al darrere. En tinc uns quants, entre ells algun repetit doncs ja l'havia comprat al Mercat de Sant Antoni (llibre usat i valorat). Les tres últimes adquisicions, han estat:

 “La Batalla de Stalingrado” (2006, RBA), una traducció al castellà de “Enemy at the gates. The Battle for Stalingrad”, (1973) d'en William Craig. És un llibre de baixa qualitat, fet per a una d'aquestes col·leccions que ens presenten després de les vacances o amb l'any nou. Tot i l'aparença, el contingut és de la màxima qualitat: un clàssic de la història militar allunyat d'algunes visions a les que ens han acostumat. Molt recomanable per a qui interessi aquest gènere però potser una decepció per qui es va veure atret per la portada i pensa en films de Hollywood.

 “Episodis de la Història de Catalunya” (1975, Ed. 62), És un recull de texts publicats a altres llibres, de diferents historiadors, dirigida per en Jaume Sobrequés i Callicó. Són en total tretze capítols agrupats en quatre èpoques des de l'antiga fins a la Setmana Tràgica. Donada la data em fa la sensació de que és d'aquells llibres fets per a recuperar el coneixement de la nostra història, abandonada per l'educació d'algunes generacions. Jo que vaig estudiar secundària durant els vuitanta, no vaig tenir mai una classe d'història catalana. Només Espanya, Europa i el món en tenien. Nosaltres no. Tot el que ara sé ho he aprés de més gran, sense mestres ni professors. Llàstima no haver tingut llibres com aquest abans.

 “Parleu Més Bé el Català” (1981, 7à edició, Ed. Claret), de n'Antoni Ferret. Un llibre complementari del “Parleu Bé el Català” (que no tinc), (...) adreçat a ajudar-nos a superar un dels efectes cabdals de l'estat de postració i de descurança en què la nostra llengua ha jagut durant tant de temps (...), amb sinònims, mots típics no gaire usats, modismes, frases fetes i dites populars. Em recorda l'època de la Norma: Aquell redescobriment d'una llengua que havia deixat d'usar de ben petit en viure en una barriada on la gent la ignorava. La prova a l'escola per la qual vaig adonar-me'n que jo mai havia sortit de la ignorància. La vergonya que vaig sentir d'haver oblidat la meva llengua materna, de parlar-la malament. Com a conseqüència vaig acumular targetes d'autobús on sortien expressions correctes de la llengua: seure, entrepà, haver de, ... amb un format semblant.

A vegades penso que aquests llibres pertanyien a una persona gran que ens ha deixat o ha hagut de marxar de casa i hem nego a pensar que els considerés una nosa. De moment estan sans i estalvi, amb simbiosi: jo els conservo i ells m'ensenyen.