Tan petit i tan gran

Ahir en sortir de casa ja em trobo el primer grup de persones amb senyeres anant cap a Pep Ventura per a agafar el metro. Quan més m'apropo més en som. Tot, famílies, grups d'amics, ... Arribar a l'estació ja va ser trobar una petita manifestació donat el grup de gent que estava esperant. Agafem el metro i ja l'omplim. Si bé també cal remarcar que poca gent va pujar a les parades següents. Fins a Sant Martí poca gent es va afegir.

Penso en pujar fins a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb la Diagonal per la Rambla. No soc l'únic, de fet el Passeig de Gràcia ja està ple (i falten 2 quarts d'hora) i no queda més remei que pujar per carrers paral·lels ja sense trànsit i plens de gent, de senyeres i, sobretot de'stelades. Els carrers perpendiculars estan plens, la Diagonal està plena abans de la cruïlla. L'altre constat no el veig però me l'imagino...

Per fi arribo a l'inici de la manifestació (queda un quart) i allà esperem i esperem. No fa falta ser gaire intel·ligent per a donar-se que els que estem allà, la gran majoria, no volem l'estatut, volem la independència. I allà esperant i esperant sense que la cosa es mogui. Picant les mans, cridant majoritàriament “in-inde-independència... “. Es desplega una estelada gegant des d'un edifici cantoner, fet força aplaudit. Com no es mou, em poso a sentir la ràdio. Sembla que tot el recorregut està ple, la Plaça de Tetuan està plena. El periodistes no poden veure la capçalera perquè no és una capçalera. Està al mig de la gent. La gent ha fet el que s'havia de fer: reclamar la manifestació sense cedir-la a uns polítics dels quals no estem gaire convençuts de que és el que en realitat volen. Sento pels auriculars que per poder fer avançar la manifestació es fa una lectura d'un text i es canta els Segadors. En aquell moment ens posem a cantar-lo, de manera tranquil·la, sense cridar, amb molt de sentiment... els pels de punta. Alguns nois pujats al monument amb estelades, es miren el cant amb la boca oberta, s'ho miren des de dalt amb una perspectiva immillorable. Els seus aplaudiments i l'expressió de la seva cara demostren que la cançó ha estat una passada!

Sembla ser que la manifestació es dona per acabada quant en Montilla i la resta marxen sense haver pogut arribar al final. Marxa escridassat, sense poder apropiar-se de la manifestació com molts temíem (i que consti que penso que no se l'hauria d'haver escridassat, simplement deixar-lo anar con si no hagués anat). La gent passa de tot, ens quedem allà. És la nostra manifestació i encara no ens hem mogut. Finalment, caminem. Sembla que molta gent fa estona que ha decidit baixar pels carrers paral·lels. Me'n vaig pel lateral del Passeig de Gràcia per on es va una mica més ràpid. Un pilar de quatre amb una enxaneta petita amb l'estelada fa les delícies de la gent. Veig els de Iniciativa, els de les CUP que continuen sense avançar gaire. Segons les notícies, tot continua col·lapsat i la gent del davant va deixant la manifestació. Són dos quarts de nou: he trigat dues hores i mitja en baixar de la cruïlla fins al carrer Aragó. La gent començ a marxar. Allà plego esperant que això només sigui el principi, el temps 0 d'un nou procés.

No sé quants n'érem. Molts més que a la manifestació contra la guerra de l'Irak (el de les armes de destrucció massiva...). Aquella vegada vaig poder arribar al final i vaig caminar des del principi. Suposo que per alguns diaris érem uns pocs: (jo i dos col·legues) però “en la intimidad” reconeixeran que érem moltíssims. Molts més del vots de la major part dels partits.

El millor de tot: la gent, el respecte mostrat, l'ambient que es va crear...: Així és el nostre país: tan petit en extensió i tant gran en la seva gent.