divendres, 12 d’abril del 2013

1/40

Ja estem acostumats a que es considerin superiors i que la seva opinió valgui més que la dels catalans. Són els amos. Ja sabem que s'imposen per lleis a la capital del seu imperi o emprant els seus tribunals. Ja sabem que la única cultura que valoren és la seva i que la dels altres estan per a eliminar, riure's una estona o per catalogar els altres d'inferiors o colonitzats. Tot això ho tenim molt assumit i és una de les raons històriques per les que volem un estat propi amb unes lleis pròpies adequades a nosaltres, no a ells.

Que un pare pugui decidir que tots els companys del seu fill han de fer les classes en castellà perquè ell ho vol després d'haver escollit una escola on el projecte inclou el català com a llengua vehicular; rebutjar la llegua pròpia del territori (si, ja sé que per a ells només és una zona geogràfica del seus dominis sotmesa) és un menyspreu per a tots aquells que viuen en la mateixa societat. No només en qüestió de llengua sinó en valoració de la persona marcant la relació: 1 pare/alumne espanyol val més que els quaranta pares/alumnes que opinin diferent. Amb raó argumenten que no cal fer un referèndum: Amb un 3% de vots negatius i un 97% de vots positius hi hauria un resultat de 120 NO, 97 SI.

Tenen tant poca vergonya i mesura del que fan, que no se senten al·ludits quan se'ls posa en evidència tantes vegades i tant fàcilment: A Catalunya “fer que els estudiats catalans estudiïn en castellà és justícia, fer que ho facin en català és maltractar-los”; a València més de 100.000 estudiants han demanat el valencià com a llengua però han de fer classe en castellà; a Madrit, tres diputats  (ja no un) demanen fer les “classes” en català i els fan fora i, finalment una demostració de que entenen per democràcia: “encara que siguin quaranta pares la justícia hem dona la raó a mi”. Quin concepte de justícia i democràcia més estrany! No vull ni la seva justícia ni la seva democràcia.

I hi ha qui encara pensa que pot haver un encaix de Catalunya dins d'Espanya. No, l'únic que pot haver és un aixafament sota aquest estat. Som ciutadans de segona al nostre propi País.

8 comentaris:

  1. Quasi del tot d'acord amb el teu escrit. Només matisaria que això que 1 espanyol valgui per 40 catalans és inexacte. Si fos l'opinió d'un espanyol contra 4000 catalans, també prevaldria l'opinió de l'espanyol.

    Ho diu la Constitució. I amb això està tot dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, la proporció aquesta és, per suposat, un mínim. Seria més exacte dir que en funció de dades objectives un 1 esp. > 40 catalans.

      Elimina
  2. El problema és la diferència de visió d'uns i altres. Nosaltres tenim entitat pròpia, una llengua potent, una cultura i una manera de ser. Es pot no ser independentista, però sabem que els catalans tenim un tarannà propi i defensem el que és nostre. Ells no entenen la diferència, som tots espanyols, i per què ha d'haver-hi diferència entre un català i un de salamanca? No pretenc disculpar-los, eh. Només dic que no ens entendrem mai, no serà possible perquè cadascú ho veu a la seva manera, i no entén com ho veu l'altre. Què es pensen aquests catalans, si són espanyols, han de seguir les lleis siguin quines siguin, perquè aquestes afavoreixen Espanya. I nosaltres: com pot ser que no s'adonin de la importància del català i de la nostra cultura, no es pot minimitzar!

    Com tu dius, com més va, menys possible és l'encaix. La corda s'està tensant, i no és que m'agradi aquesta tensió, però no creus que això va decantant la balança cada cop una mica més?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, quan opino diferent d'algú intento entendre'l. Aquí no hi ha cap intent de entendre'ns. Si ho intenten poden arribar a donar-nos la raó i aquesta és una opció no vàlida per a mantenir la unitat de la seva pàtria.

      Jo crec que la corda ja està molt tensa i des de fa temps, només cal que es trenqui.

      Elimina
  3. Jordi, el que no tenen gens clar és amb quin col·lectiu s'estan ficant. Hem lluitat molt per estar on estem i si avui el català no és llengua morta és perquè durant el franquisme molts feien classes de català d'amagat i durant els anys de democràcia ràcia, tots a una, hem apostat per la nostra llengua. Som molts i no ens tombaran. Ni amb la xifra al revés, 1 català i 40 castellans canviaria la llengua de la meva classe. Hi he estat en aquesta situació i me n'he sortit. Així que, tranquils, que ara no ens deixarem trepitjar. I fotem el camp d'una vegada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo soc una de les persones a les que van fer classes d'amagat a l'escola però de poc em va servir en créixer a una barriada on tothom, catalans inclosos, parlaven castellà. No sé fins a quin punt la gent és conscient d'aquesta lluita. Suposo que queda, com a mínim, dins la cultura general.

      Elimina
  4. Si el TSJC hagués dictat que cada partit que guanyés el Real madrid obtindria 6 punts a hores d'ara els carrers serien en flames. Doncs és exactament el que han fet amb la nostra llengua, recordar-nos que som ciutadans de segona i que els nostres drets són paper mullat.

    L'únic encaix que pot tenir Espanya i Catalunya és l'ONU i, potser, la UE.

    ResponElimina
  5. Tens tota la raó. Si de futbol es tractés les coses anirien més ràpidament.

    Avui un altra: la immersió lingüística en català s'ha comparat amb la pederàstia i amb el nazisme. Això si, la immersió en castellà que es fa a Espanya és el millor que hi ha.

    ResponElimina