Misèries i miserables

El Cercle d'Empresaris mitjançant la seva presidenta van demanar una reducció del salari mínim dient que per què han de pagar a joves que no valen res.

Primer: Els joves són persones; no màquines al seu servei. Mereixen el mateix respecte que segur demanen aquests empresaris per a ells i els seus joves.

Segon: El joves no adequats per a un joc de treball simplement no són contractat o se'ls fa fora. Per tant, no se'ls paga cap salari. Si fins i tot fan fora a la gent que fa les seves tasques correctament...

Tercer: Si hi ha joves que van deixar els estudis per treballar a la construcció és perquè hi havia empresaris que els contractaven. I devien valdre perquè el hi pagaven “una pasta” i molt en negre. Molts han pagat les conseqüències d'haver deixat de formar-se.

Quart: Qui parla en aquests termes ha d'estar disposada a ser considerada de la mateixa manera. Aquesta senyora podria no valdre per a res, en la seva lògica, en un altre model de societat on uns no intentin explotar els altres.

Cinquè: Ja estan pagant salaris per sota del salari mínim, només cal veure el meu comentari anterior.

Sisè: De veritat que no estan disposats ni a pagar un salari de poc més de sis-cents euros, ja per sota dels més de set-cents considerats necessaris per a viure?

Setè: Potser el problema no està en els salaris si no en la mala gestió o en un model d'empresa equivocat. Ser empresari no és garantia de tenir les habilitats per fer-ho bé ni d'èxit.

Vuitè: Parla que per acomiadament són trenta dies. S'oblida que la llei permet fer-ho per vint dies.  Tota la gent que conec que han estat acomiadats cobraran vint dies per any treballat dels quals l'empresa només paga una part i l'altra queda per quan FOGASA tingui diners.

 

Si, s'han disculpat.  Em creuré les disculpes amb fets, no amb quatre paraules d'aparador.

Treball precari

Alguns s'omplen la boca parlant de la reducció de l'atur durant la Setmana Santa. M'agradaria saber si aquests acceptarien un contracte al sector de l'hostaleria, de dues o quatre hores al dia, treballant dotze i cobrant al voltant dels 300-400€ en net (en brut variarà). Aquesta és la situació real.

Potser és millor això que estar sense treballar però, no ens enganyem, aquesta situació no contribueix a millorar la situació global, més aviat al contrari, arrossega els salaris en general cap a baix i redueix la despesa. I em refereixo al que gastaran aquests treballadors, no al que l'empresa comptabilitza com a despesa: els salaris. Molts d'aquests “empleats” no surten de la pobresa i es pot dir clarament que són explotats. A més, molts locals no compleixen amb diferents legislacions en matèria de seguretat (alimentaria, laboral, i suposo que amb altres obligacions) per tal d'estalviar-se diners. I aquests són els que guanyen, eliminant del mercat aquells pocs que honestament compleixen amb tots els requisits. Com en altres sectors, al final només quedarà allò que és “cutre”.

No ho puc evitar, em fa vergonya anar a aquests establiments coneixent el que fan. No només vergonya, és que arribo a sentir-me còmplice i per tant, no m'han vist el pel aquests dies i crec que poc me'l veuran en el futur.

Els treballadors: culpables!

Temps era temps que una empresa necessitava tres persones per fer la feina d'una. Els amos no volien gastar-se els diners en sistemes moderns que millor estaven a les seves butxaques. Els costos de fabricació augmentaven però la culpa era dels treballadors que no podien augmentar la velocitat de producció i cobraven diners tot i que ja se'ls havien baixat els salaris. Ja se sap, “la crisi”. No només això sinó que eren tant dolents que de tant en tant faltaven a treballar perquè deien que els hi feia mal l'esquena, el coll i fins i tot algú s'inventava l'excusa de no se quin túnel al canell.

Els amos, ufanosos d'haver estat innovadors trenta anys enrere, deien que a més dels treballadors, els polítics també eren culpables: “perquè s'ha de pagar per garantir la seguretat dels treballadors? Per què no els puc fer fora quan em roti?” Per què han de tenir un representant que em molesti?” Fins i tot no estaven contents quan els últims governs van establir vies per fer fora els treballadors amb petites indemnitzacions. “Per què hem de pagar-los a aquestes màquines biològiques?”. Tant mateix, es queixaven del banquers perquè havien volgut guanyar molt i havien enfonsat l'economia però, en el fons, els envejaven perquè havien trobat una via més ràpida i amb guanys molt més imponents que simplement pagant-se les vacances, el cotxe, sopars, el supermercat i, en general totes les despeses a càrrec de la caixa de la companyia.

Ara, l'empresa no pot competir, ni té calerons per invertir, però tampoc n'hi ha la intenció de fer-ho, simplement, munyir-la fins que només quedi l'esquelet. I així arribem a que han de tornar a castigar els culpables de tot: els treballadors. Com que els amos eren molt previsors, ja havien evitat l'existència d'un senyor que els representés, que acollonir-los és fàcil i divertit (aquell sentiment de fer i desfer sobre els altres no té preu!). I ara poden fer tragar els treballadors amb pitjors condicions de feina a canvi de cobrar menys. “Que alguna cosa cobraran! mira que bons que son els amos!”. I a aquell treballador al que reconeixen ser el més productiu? Doncs molt fàcil, reducció radical de salari i horari que “ets tant bo que amb menys temps faràs la feina”. “Si la resta fossin tant bons com tu els podríem haver retallat igual”. Admireu els amos!

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest no-comte s'ha acabat!

Hipòcrites

Una prova més de l'existència del PPSOE i de l'hipòcrites que arriben a ser.

I quan parlen de Catalunya...

Som persones?

Com a cada vaga tenim els comentaris típics: que si els piquets, que si el dret a treballar, que si no serveix per a res, etc, etc.

El que hem de tenir clar és que hi ha un grup de persones més reduït a la societat que als que anomenem empresaris o patrons. Tot i que hi ha excepcions, la majoria només pensen en el seu benefici personal. Els treballadors els necessiten per al seu procés però si ho poguessin fer tot amb màquines ho farien. De fet, és fa en tot allò que és possible. L'únic que manté llocs de treball en un món capitalista, és la capacitat humana de fer certes tasques que ara per ara no es pot fer amb esclaus electrònics/mecànics.

La resta de la gent vol viure i amb una mínims de qualitat i pensa que té dret a fer-ho. Quan no s'arriba a un acord tenim uns enfrontaments on cadascú utilitza les eines adequades per aconseguir els seus interessos. Per tant, el que hi hagin piquets, amenaces patronals als treballadors, entrades a polígons industrials bloquejats, sancions i acomiadaments futurs a treballadors pel seu suport a la vaga, manipulació de la informació hauria de ser quelcom assumit per tots sense que ompli totes les notícies.

És absurd parlar de coses com el dret a fer o no fer vaga en el moment en que hi ha amenaces a treballadors; o tancaments patronals de l'empresa obligant els treballadors a fer vaga, estalviant-se els costos d'una jornada de treball la producció de la qual recuperarà comprimint el pla de treball d'alguna de les properes setmanes incrementant el ritme (incomplint la llei de prevenció de riscos laborals) recuperant la producció.

Un altra cosa curiosa és l'intent de negar la realitat de la societat. Hi ha hagut, hi ha i n'hi hauran treballadors. És impossible, com pretenen alguns, que tots ens fem empresaris (i jo ho podria haver fet), emprenedors, etc..Sempre hi haurà una classes o part de la població treballadora. Un exemple és el dels treballadors autònoms amb la seva doble cara de treballadors i empresaris. Alguns, entrant en aquest joc i per raons personals, neguen la primera part dient-se nomes autònoms i anant en contra dels interessos dels treballadors per compte d'altri. No se n'adonen que molts dels seus negocis funcionen en gran part gràcies a aquests treballadors (tendes, assegurances, mercats, serveis a domicilis, transports, etc) i que quan vulguin, empreses grans els poden fer fora del mercat, recordant-los que són en el fons.

Donaria per escriure llibres. He de reconèixer que he escrit aquesta selecció com a activitat personal dins la vaga, per a “picar” a algun conegut que sempre està bé discutir una mica :). Amb respecte, per suposat!

Només com a punt final: “Els treballadors volem que se'ns consideri persones a la nostra vida professional, no només com a clients, amb dret a tenir una vida personal. Volem participar en el desenvolupament econòmic però no com a simples eines o esclaus d'un sistema que només mira pels beneficis d'uns pocs.”

Pamflet al tren

Avui al tren m'he trobat un text de la CGT informant que feien una manifestació a la tarda a Barcelona en defensa del servei públic ferroviari.

Avanço que en molts aspectes d'organització de la societat estaria d'acord amb ells però hi ha coses molt criticables:

“La subida de tarifas en Catalunya es discriminatòria con el resto del estado donde el incremento es mucho menor” Es clar, si els hi paguem nosaltres! El 40% dels impostos que paguem a Catalunya, independentment del nostre sentiment nacional, no tornen. Ep!! i la discriminació s'aplica en general, les tarifes són una cosa més. I si parlem també d'infraestructures en general? De no poder decidir? De que uns tribunals tombin el que decideix el Parlament, etc.

“La Generalitat deja tirados a lo vecinos de la línea de Lleida a la Pobla de Segur, a la vez que regala millones y más millones de euros a la ruina de Spanair y a las desiertas pistas de aterrizaje de Alguaire”. I l'Estat s'ha gastat 10 vegades més en ajuts a Ibèria i li ha montat un aeroport per a ells, on les taxes no s'augmenten per no perjudicar-la. Escanya intenta deixar l'aeroport del Prat com a una simple recollida de passatgers cap a Barajas. També posa obstacles al desenvolupament del port i a l'eix ferroviari mediterrani. Tot això significaria desenvolupament econòmic i molts llocs de treball que no s'aconseguiran simplement perquè escanya ens vol escanyar econòmicament i només pensa en el seu profit. Han de ser més.

“La Generalitat de Catalunya apuesta públicamente por privatizar el servicio ferroviario que presta actualmente RENFE”. Doncs com a usuari de rodalies estic desitjant que facin fora RENFE. Soc partidari de que la gestió la porti una empresa pública catalana però no RENFE que ens ha mostrat una falta de respecte total als usuaris durant anys. Però, és Escanya qui no deixa que ens desfem d'aquesta empresa sense capacitat ni ganes de donar un bon servei.

“No se acabarán las averías y los transtornos que sufrimos cotidianamente los ciudadanos en Rodalies, si no se invierte en ampliar y modernizar la infraestructura de ADIF (...)”. Doncs com usuari, també els vull fora de Catalunya. També ADIF han mostrat poques ganes de donar servei. I si comparem les inversions a les rodalies de Madrit i Barcelona? Segur que veureu que el problema d'inversions és polític i el que ens perjudica és, clarament, Espanya.

Doncs si companys treballadors, entenc que vulgueu defensar els vostres llocs de treball i el servei públic. Faltaria més! En això teniu tot el meu suport. Però, l'escrit en castellà i amb un fons de culpar únicament la Generalitat quan hi ha altres responsables està fora de joc. Aquest mateix fons segueix línies similars dels partits més conservadors i nacionalistes espanyols. Els treballadors catalans tenim dos problemes globals: el socio-econòmic propis de viure en una societat capitalista i que el neoliberalisme està portant als extrems; i les imposicions, espoli, etonocidi i menysteniment d'Espanya que ens té colonitzats per treure'n profit econòmic escanyant-nos.

Eleccions municipals i xenofòbia a Badalona

Els PPros a Badalona parlen de la manca d'integració dels nouvinguts els darrers anys, en castellà i dirigit a nouvinguts durant la segona meitat del segle passat i, especialment, a gent que viu en determinades barriades. Un discurs clarament xenòfob. Aquest discurs en castellà vol dir que és entre aquells que només volen parlar castellà els que són receptius al seu missatge? Vol dir que va dirigit a gent que no accepta més que una realitat en clau espanyola? Va dirigit a gent treballadora amb un nivell d'estudis reduït?

Aquesta gent poden donar-los un bon grapat de vots i amenacen de fer de Badalona una taca negra a Catalunya. El que suposo que ningú ha explicat a aquesta gent és que el govern del PP va legislar per afavorir un excés de la construcció, on molts dels seus tenen interessos, provocant l'anomenada bombolla immobiliària. Va facilitar l'entrada de molts nouvinguts per tenir prou ma d'obra (barata?) per aquesta activitat. Algú se'n recorda que enviaven gent que entrava a Espanya il·legalment a la plaça de Catalunya i allà els abandonaven? Paral·lelament molts nois d'aquestes barriades van deixar els seus estudis per a treballar a la construcció on es treien uns salaris elevats (i que els va permetre viure amb un nivell de vida elevadíssim, cotxes de gama alta inclosos). La bombolla va esclatar provocant una crisi afegida a la financera. I amb aquestes dues crisis molts d'aquests ara ni tenen feina ni formació, i no els hi queden ni els diner ni el nivell de vida al que s'havien acostumat. I ara fan una anàlisi simplista de les causes.

Saben aquesta gent que amb el seu vot estan afavorint el partit d'aquells que posseeixen la major part de les terres i la riquesa de les regions d'on venen ells o els seus pares? Que aquesta distribució dels bens els va provocar la misèria i la necessitat de migrar a altres terres? Saben que aquest partit és partidari de reduir els  drets i salaris dels treballadors? Que volen reduir els serveis i la despesa social? Saben que volen privatitzar els serveis bàsics fent-los menys accessibles precisament a gent com ells? Saben que a aquesta gent li agrada manipular els medis de comunicació i que tenen tendència a fer callar a aquells que no pensen com ells?

De veritat creuen que fent fora els últims nouvinguts milloraran les seves condicions de vida?

Productivitat

Des de fa molts anys diuen que la productivitat a certs estats es baixa i que això és culpa dels treballadors. Aquí ens passa. Se'ns diu que tenim salaris més baixos que els europeus perquè som menys productius,  i que cobrem massa, que no tenim prou formació, que només volem cobrar molt i treballar poc, i milès d'excuses més. Només els treballadors som els culpables, i ho som tant que només ens mereixem retallades socials i assemblar-nos cada cop més als treballadors de països orientals.

Doncs bé, sembla ser que a Alemanya volen que treballadors del sud d'Europa vagin cap allà, cap a l'estat productiu. I aquest estat capdavanter, productiu (torno a repetir) i posat com a exemple per aquells mateixos que ens acusen, vol treballadors considerats aquí no productius... Això recorda aquella comparació: “A Alemanya un treballador prem un botó i surt un motor, aquí el treballador prem el motor i surt un pernil”. Sempre s'acusa als treballadors d'aquí de tenir idees de segles anteriors però els que si que encara estan a l'època preindustrial són molt empresaris que es pensen que sense invertí, amb maquinaria i productes antics poden tirar endavant com ho feien fa sis generacions. “Que investiguin ells” com deia un curt de mires ascendit a l'Olimp de la literatura. I ara, els pocs empresaris que si han sabut sortir d'aquest parany veuran com els millors se'n van a donar impuls, beneficis i feina a un altre lloc d'Europa.

Quin perill!!!

La vaga dels controladors implica un problema multi-dimensional que marca un abans i un després:

Primer toc d'atenció: Treballadors que perjudiquen treballadors. Una de les conseqüències és la pèrdua de la llibertat per a viatjar de molts treballadors. Ja estiguin treballant, com intentant gaudir d'unes vacances que s'han pagat a costa d'hores de treball molt més barates que les dels controladors , ja sigui per les cent mil raons que existeixen.

Segon toc d'atenció: La més que coneguda desigualtat exagerada a la societat.  Desigualtat de drets i no només entre diferents classes socials sinó també dins de la treballadora.

Tercer toc d'atenció: treballadors contra treballadors. Aquest tipus d'acció que perjudica d'altres treballadors implica afavorir els enfrontaments entre ells i que els enemics de tots s'estiguin enfoten. És cert que aquest col·lectiu té uns drets exagerats i que cal corregir-ho però el pitjor de tot és l'actitud general que adopta la gent, treballadors, de demanar la reducció de drets, siguin el que siguin: “si jo estic malament, tothom ha d'estar malament”. Estem en una societat que només es mira el melic.

Quart toc d'atenció: Hi ha una llei anomenada de prevenció de riscos laborals. Sembla clar que els límits de temps de treball i organització de les tasques estaria, en aquest cas, sota la prevenció dels riscos ergonòmics d'aquests treballadors que, a més, inclouen el perill a terceres persones. Són els especialistes en ergonomia els que haurien d'indicar quin són els horaris adequats per a aquests llocs de treball. No pot ser que es marquin per interessos de les empreses o que siguin baixos i que es facin hores extres de manera habitual.

Cinquè toc d'atenció: Els militars s'han posat per sobre de la població civil. Això hauria de ser intolerable. Hauria d'haver estat al revés. Utilitzar militars (controladors) com a civils en substitució per a garantir la llibertat de moviment. Ara tenim un civils sota jurisdicció militar. S'ha obert la caixa de Pandora: on és el límit per militaritzar la societat? Hi ha coses que saps on comencen però no on acaben. I el pitjor és que aquesta mesura ha estat aplaudida per la gent. Els hi agradaria que quan tornin a fer una vaga a la seva empresa es presentin militars per de obligar-los a treballar i si es neguen ser arrestats i acabar davant d'un jutge militar?

Això és una prova més del que he comentat altres vegades respecte al que anomenen PSOE, que avui és el PE, fa molt de temps que va canviar de costat.

[Altres proves: reunió del seu president només amb empreses grans: Les empreses que produeixen un 40% del PIB donant feina a un milió de persones (de 23 mil·lions de població activa aproximadament), quant les PIME (60% del PIB) donen la resta de la feina. I privatització d'empreses després d'aquesta reunió]

No idependestistes pero si de dretes

És d'esquerres ser patidari del sistema neoliberal?

És d'esquerres actuar econòmicament segons et mana una organització que només té en ment els beneficis empresarials?

És d'esquerres afavorir els bancs, els seus beneficis utilitzant diner públics?

És d'esquerres privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues?

És d'esquerres fer més cas als grups de poder que al poble?

És d'esquerres permetre que les empreses estratègiques estiguin en mans privades?

És d'esquerres posar a la teva gent a dirigir caixes?

És d'esquerres fer culpables als treballadors dels mals del sistema econòmic i fer-los pagar les conseqüències de la crisi?

És d'esquerres mantenir les diferències entre les classes socials començant per aquells que només amb set anys al Parlament espanyol ja tenen pensió de per vida?

És d'esquerres retallar els drets dels treballadors en un no-res? Drets que moltes vegades han costat molt de temps i molta sang?

És d'esquerres pactar amb partits de dretes per manipular un tribunal?

És d'esquerres censurar unes imatges a un programa de televisió que mostres unes declaracions d'un dels seus que després no va complir?

És d'esquerres no reconèixer les idees de llibertat d'un poble?

És d'esquerres mostrar tant de menyspreu per unes idees de llibertat?

És d'esquerres dir que s'està a favor de la llibertat per a menystenir una decisió d'un Parlament?

(Segur que hi ha més per posar però m'aturaré aquí)

Doncs NO. Els del PSOE NO SON D'ESQUERRES. Són neoliberals. Tothom que pensi una mica està d'acord en que aquest partit no és ni obrer ni socialista. A part d'alguns afiliats que no ho volen veure per motius sentimentals de militància, aquest noms són utilitzats únicament com a marketing.

Partit Espanyol s'escau més. Si molts dels seus que van lluitar contra els feixisme aixequessin el cap és ben segur que estarien molt decebuts; veurien el seu partit vençut des de dins, dominats per altres.

En relació a la tanca: Una bona propaganda, frase, etc hauria d'anar sempre en positiu. Aquesta tanca només reflexa com és ara aquest partit PE: negatiu.

SIIIIIIIII!!! Felicitats!!!!!

Tenia moltes ganes d'escriure el dia que tots els miners atrapats a la ja famosa mina de Xile estiguessin sans i estalvi: Aquesta matinada s'ha complert.

Ja van mostrar el tipus de gent que eren i ara tots volien ser l'últim a sortir. Un dels perills del rescat era el possible enfonsament del túnel per on havien de sortir doncs només estava reforçat a la part superior.

Cadascú d'ells val molt més que tots els banquers, financers i polítics del mon junts. Si haguessin estat banquers/financers s'haurien barallat per sortir el primer. Haurien argumentat que eren els millors, que tenien més diners, més poder, o que la càpsula havia estat pagada pel seu banc (propaganda adherida inclosa) o ves tu a saber. Els polítics igual. Però segurament haurien mort tots a dins perquè a última hora tots s'haurien penjat de la càpsula trencant-la o provocant l'ensorrament. Ja sé que és impossible que passi això: No solament és altament improbable que aquesta gent es digni a baixar a una mina, si no que en cas que ho fessin, els seus de dalt no mourien un dit per rescatar-los per tal de quedar-se amb les seves quotes de poder.

Aquests miners estan orgullosos de ser el que són: treballadors. Aquí molts es diuen professionals (?), operaris, especialistes, etc, però sembla que sigui una vergonya ser treballador. Moltes gràcies per conservar aquest orgull.

Cal també recordar que tot aquest episodi vist com una heroïcitat, ho és a posteriori. És una mesura reactiva conseqüència de no haver pres les mesures preventives necessàries. Uns propietaris no s'han gastat els diners en prevenció que igualment s'han hagut de gastar més tard (encara que sigui d'altres) posant en perill la vida de treballadors (miners i equips de salvament). Una vergonya.

On és l'enemic?

Quant estudiava el CAP (aquell curs que permetia als llicenciats fer classes a secundària) vaig aprendre un exercici demolidor. Es fan dos grups que han de posar marques en un quadriculat dibuixat a la pissarra. Per cada vegada que es fa un lligat de tres o quatre marques es rep un premi. Per natura, els dos grups comencen a posar marques evitant que el altre grup faci el seu lligat. Quan la gent se n'adona, ningú té premi. Tothom s'ha perjudicat innecessàriament doncs si cada grup es dedica a fer els seus lligats, no només sense perjudicar l'altre, sinó col·laborant per treure'n el màxim tothom té premi.

Aquest exercici l'hauria de fer la societat. S'hauria de plantejar quins són els beneficis que pot obtenir col·laborant. Però és clar, parlar d'aquests beneficis vol dir distribuir. I hi ha un grup reduït de persones que no estan disposades a fer-ho. Volen acumular i acumular més bens dels que necessiten per a viure còmodament, fins i tot, com a rics. Acumulen i acumulen a costa de bens que altra gent necessita. Amb això es resumeix la situació actual. Si un fons d'inversió pot guanyar comprant els aliments bàsics, ho fan. Ho van fer! Van encarir els productes per a obtenir el seu marge provocant la mort de moltes persones que no els podien comprar. Van concedir crèdits a gent que no complia les condicions, amb la promea de vendre després els immobles adquirits a un preu superior. Aquests deutes els van distribuir amagats en altres productes financers per tot el mon alliberant-se d'ells. Tota aquesta misèria humana va provocar la crisi actual. I tots sabem qui ho paga i qui ho pagarà durant temps.

L'enemic no són la majoria dels empresaris, ni la majoria dels treballadors ni les seves organitzacions. L'enemic és tota aquesta gent que vol viure a costa de treure'ns els que ens pertany.

Aquesta gent, dies com avui, es deuen estar rient de nosaltres, de veure com la societat es baralla entre ella sense que a ells els afecti i pensant els següents passos per treure'ns més. Pensant en com inflar encara més les seves riqueses per a satisfer les seves manques d'autoestima, d'empatia, i, en general, d'humanitat.

Tot un exemple

Una de les primeres coses per les que els miners xilens, atrapats a 700 m de profunditat i d'on trigaran en sortir uns mesos, volien saber és que havia passat amb els companys que eren més amunt quan va haver l'ensorrament. Eren conscients del que havia passat i on eren els altres. Quan els van dir que tots havien sortir i eren vius van esclatar en aplaudiments i crits d'alegria. Una lliçó d'humanitat, de companyerisme... que molts haurien d'aprendre.