Tenia moltes ganes d'escriure el dia que tots els miners atrapats a la ja famosa mina de Xile estiguessin sans i estalvi: Aquesta matinada s'ha complert. Ja van mostrar el tipus de gent que eren i ara tots volien ser l'últim a sortir. Un dels perills del rescat era el possible enfonsament del túnel per on havien de sortir doncs només estava reforçat a la part superior.
Cadascú d'ells val molt més que tots els banquers, financers i polítics del mon junts. Si haguessin estat banquers/financers s'haurien barallat per sortir el primer. Haurien argumentat que eren els millors, que tenien més diners, més poder, o que la càpsula havia estat pagada pel seu banc (propaganda adherida inclosa) o ves tu a saber. Els polítics igual. Però segurament haurien mort tots a dins perquè a última hora tots s'haurien penjat de la càpsula trencant-la o provocant l'ensorrament. Ja sé que és impossible que passi això: No solament és altament improbable que aquesta gent es digni a baixar a una mina, si no que en cas que ho fessin, els seus de dalt no mourien un dit per rescatar-los per tal de quedar-se amb les seves quotes de poder.
Aquests miners estan orgullosos de ser el que són: treballadors. Aquí molts es diuen professionals (?), operaris, especialistes, etc, però sembla que sigui una vergonya ser treballador. Moltes gràcies per conservar aquest orgull.
Cal també recordar que tot aquest episodi vist com una heroïcitat, ho és a posteriori. És una mesura reactiva conseqüència de no haver pres les mesures preventives necessàries. Uns propietaris no s'han gastat els diners en prevenció que igualment s'han hagut de gastar més tard (encara que sigui d'altres) posant en perill la vida de treballadors (miners i equips de salvament). Una vergonya.
