diumenge, 29 d’agost del 2010

Tot un exemple


Una de les primeres coses per les que els miners xilens, atrapats a 700 m de profunditat i d'on trigaran en sortir uns mesos, volien saber és que havia passat amb els companys que eren més amunt quan va haver l'ensorrament. Eren conscients del que havia passat i on eren els altres. Quan els van dir que tots havien sortir i eren vius van esclatar en aplaudiments i crits d'alegria. Una lliçó d'humanitat, de companyerisme... que molts haurien d'aprendre.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Alatriste de nou

En Pérez Reverte ha tret un comentari que ha provocat un gran nombre de comentaris (http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/552/aportando-soluciones/).

Per a mi no hi ha per tant. Havent llegit les obres d'aquest senyor un es dona compte que sempre es repeteix aquesta relació amor-odi amb Espanya. Amor a Espanya i odi al seu funcionament i la manera de ser. En aquest escrit ens dona la independència però com a persona que està fins al nassos del que no pot ser. Per mi aquesta part ja està bé.
Però de nou apareix un concepte que tenen sobre nosaltres: el considerar-nos feixistes, autoritaris, etc. Parla de tenir un führer, de fer fora els xarnegos.

Doncs no Sr. Pérez, a Catalunya no en som d'aquesta manera. Respectem la llibertat i això és el que volem per a nosaltres. No som nosaltres els que la neguem. El dia que recuperem la nostra independència serà amb un país democràtic amb respecte per totes les persones, pels seus sentiments, per la llengua de cadascú. Per mi, cadascú que escolli la seva nacionalitat a Catalunya. Tothom pot viure-hi, ho hem demostrat moltes vegades: Catalunya és i ha estat un país d'acollida. Com podria ser d'un altra manera? Com poder negar als altres el que reclamem per a nosaltres? Això també es casa d'aquells que vostè i d'altres asseguren que farem fora.
Entenc que vegin les coses de manera diferent a nosaltres. Tenim mentalitats diferents, ni millor ni pitjor: diferents i, per això, cadascú ha de seguir el seu camí.
PD. per a la seva informació, aquí no utilitzem el terme xarnego perquè és denigrant. Ens grada respectar i volem que se'ns respecti. I no hem vingui a que ho ha sentit a una persona, miri la gran majoria.

dijous, 19 d’agost del 2010

Catalunya es trenca

Aquesta frase s'està sentint en diferents llocs (p.e. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/175405).

Això no deixa de ser un altra imposició: Resulta que si els que volem que el nostre País sigui independent estem callats, o parlem però "no molestem", aquí no es trenca res. En canvi, quan alguna cosa es mou i sembla tenir possibilitats la societat es trenca.

Si els sobiranistes estem callats ens hem d'aguantar però no passa res i res no es trenca. Si hi ha possibilitats d'independència els unionistes, trenquen la societat. Ells no poden aguantar-se. Per tant, potser ja està trencada però només els importa si veuen que no guanyen (des del punt de vista unionista-independentista perquè si aconseguim la independència podran mantenir la nacionalitat que vulguin i pagar menys impostos, sempre guanyen). La posició del dominant.