dimecres, 29 de setembre del 2010

On és l'enemic?


Quant estudiava el CAP (aquell curs que permetia als llicenciats fer classes a secundària) vaig aprendre un exercici demolidor. Es fan dos grups que han de posar marques en un quadriculat dibuixat a la pissarra. Per cada vegada que es fa un lligat de tres o quatre marques es rep un premi. Per natura, els dos grups comencen a posar marques evitant que el altre grup faci el seu lligat. Quan la gent se n'adona, ningú té premi. Tothom s'ha perjudicat innecessàriament doncs si cada grup es dedica a fer els seus lligats, no només sense perjudicar l'altre, sinó col·laborant per treure'n el màxim tothom té premi.
Aquest exercici l'hauria de fer la societat. S'hauria de plantejar quins són els beneficis que pot obtenir col·laborant. Però és clar, parlar d'aquests beneficis vol dir distribuir. I hi ha un grup reduït de persones que no estan disposades a fer-ho. Volen acumular i acumular més bens dels que necessiten per a viure còmodament, fins i tot, com a rics. Acumulen i acumulen a costa de bens que altra gent necessita. Amb això es resumeix la situació actual. Si un fons d'inversió pot guanyar comprant els aliments bàsics, ho fan. Ho van fer! Van encarir els productes per a obtenir el seu marge provocant la mort de moltes persones que no els podien comprar. Van concedir crèdits a gent que no complia les condicions, amb la promea de vendre després els immobles adquirits a un preu superior. Aquests deutes els van distribuir amagats en altres productes financers per tot el mon alliberant-se d'ells. Tota aquesta misèria humana va provocar la crisi actual. I tots sabem qui ho paga i qui ho pagarà durant temps.
L'enemic no són la majoria dels empresaris, ni la majoria dels treballadors ni les seves organitzacions. L'enemic és tota aquesta gent que vol viure a costa de treure'ns els que ens pertany.
Aquesta gent, dies com avui, es deuen estar rient de nosaltres, de veure com la societat es baralla entre ella sense que a ells els afecti i pensant els següents passos per treure'ns més. Pensant en com inflar encara més les seves riqueses per a satisfer les seves manques d'autoestima, d'empatia, i, en general, d'humanitat.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Les primeres impressions a vegades no són bones


Durant aquest estiu hem tingut el que hom ha denominat “guerra de banderes”. A certs barris de Badalona, on la immigració dels 60 té una forta presència, la majoria de les banderes eren espanyoles. Això ha portat al desencís de molta gent i jo m'incloc. Però, potser aquesta impressió no és la correcta. El desig de que la majoria fossin catalanes m'ha despistat.
Fa molts anys que em moc pel barri de Llefià, un barri amb grans majoria immigrant recent i anterior. Doncs bé, fa només uns 10 anys no es veia cap senyera la Diada. Ara, ja fa uns anys que si que es veuen però, aquest any no eren només senyeres, hi havia estelades, i han compensat les altres! Amb això es constata que en un barri on fa uns anys no havia cap mena d'identificació nacional, avui en dia hi ha part de la població que ja l'ha assumit. Aquest és l'aspecte positiu. I té molt mèrit sortir de l'armari en aquests llocs!!!
No obstant, hi ha dos aspectes preocupants: El primer és la apreciació personal de que hi ha una fragmentació de la població, no en funció dels seus sentiments nacionals si no en el nivell cultural. Em fa la sensació de que aquells fills de immigrants que han estudiat, han sortit del barri, etc, tenen més disposició cap a posicions sobiranistes que aquells que s'han no han seguit aquest camí. El segon és l'ús de la bandera bicolor (tot que cal dir que alguna tricolor s'ha pogut veure) per aquells que un dia van ser obligats a sortir de la seva terra per falta d'oportunitats. Una mancança provocada pels que van guanyar la darrera guerra civil sota aquesta bandera. Hi ha una manca de memòria històrica!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Labordeta - Descansi en pau


En Labordeta tenia tota la meva admiració per haver estat el que jo considero un representant del poble com cal. Aquells polítics que encara tenen una mica de conciència van descansar el dia que es va retirar. Era molt millor que ells i ho sabien. La seva presència era un pes per a les seves conciències. Ara s'omplen la boca d'elogis: hipòcrites o com ben bé va dir "A la mierda".

Gràcies per haver existit. Vas ser una de les persones que fan el mon millor.

“Figura oferente”.


Era un nen la primera vegada que em vaig trobar aquesta paraula llegint coses sobre arqueologia dels Íbers (en Castellà com gairebé tot llavors). Vaig buscar el seu significat adonant-me que es tractava de figuretes que els nostres avantpassats feien en posició d'oferir, de fer una ofrena a un deu. I me l'imaginava de genolls i oferint alguna cosa pròpia amb el cap baix.

Aquestes paraules i les que em deien els meus pares de que em creia sempre a la primera a la gent, que pensava que tothom era honest i amb bones intencions, han tornat de la meva memòria recentment:
En Montilla ha dit:
“La decadència seria la independència”
“No soc independentista i no demanaré perdó per això”
“l'extremisme, l'independentisme, la divisió i l'embolic”
"federalisme que és convivència i respecte mutu"
Quan va sortir la idea de que aquest personatge fos el president de la Generalitat, vaig pensar que era una bona opció, que podria portar a integrar a la gent nou-vinguda la segona meitat del segle XX cap a un catalanisme modern, cap a una mentalitat de pertànyer a la Nació que els havia acollit i que gràcies a la feina de tots s'havia anat sortint. Llavors, ja algú amb contactes al PSC m'havia comentat que els espanyolistes del PSOEc havien forçat aquest personatge però, tot i així ho vaig interpretat com a un senyal d'integració. Sempre he pecat de ser ben-pensat.
El príncep (o hauria de dir virrei?) ens ha sortit granota. Tot ha estat un intent, una vegada més, d'espanyolitzar-nos. Ja ha liquidat el PSC i, com tothom ja diu, només hi ha la “federación catalana del PSOE” (o catalufa segons les darreres modes). I ho ha fet molt bé, des de dins. Ara, aquelles paraules que vaig sentir un dia a TV, expressades per un amic d'en Patxi López (PSOE), en guanyar les eleccions a Euskadi (Vascongadas per a ells): “ya era hora de que los trabajadores que un dia llegaron a este país tomaran el poder”, sonen com una amenaça també per a nosaltres. No per la part dels treballadors, evidentment, sinó per aquells que un dia van arribar de fora i ara es fan els amos, sobre els altres; desfent l'original. Em temo que el proper objectiu és fer petar des de dins ja no el seu partit sinó Catalunya.
Doncs Sr. Montilla, la decadència per a Catalunya és vostè i la gent com vostè que ens vol esborrar culturalment. Fer-nos iguals als altres. Tant superiors es creuen!! L'eliminació de cultures, la uniformització... és el que és decadent. És decadent la situació actual dels impostos que no recuperem: ens estan ofegant!, no s'inverteix el que caldria!, ens està aniquilant econòmicament!. “De genolls i pagant”.
No cal que demani disculpes per no ser independentista. Aquí respectem i entenem la diversitat. Cadascú pot pensar el que vulgui. Però això ja ho sap, només es tracta d'una maniobra més de intentar desprestigià les idees d'aquells que no pensen com vostè. El mateix que relacionar independentisme amb extremisme. És curiós que un unionista extremista ho digui. Ah! Que els nacionalistes espanyols uniformadors no són extremistes? Què són els que tenen la veritat i els que no pensem com vostès som els extremistes? Que els que volen que tothom sigui com ells no són extremistes?
“Federalisme és convivència i respecte mutu”. Funciona al revés: si hi ha un respecte mutu hi ha convivència i, a més pot haver federalisme, confederalisme o estats independents convivint. Allò que cada nació decideixi per ella mateixa. Però, aquí tenim una part que no respecte l'altra i que quan diu federalisme vol dir: “que os esteis calladitos, sin quejas y pagando, que nosotros mandamos y después ya os daremos lo que a nosostros nos de la gana y a j...s” i, per suposat, en posició oferent.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Muntanya vs futbol, res a fer


L'últim premi "Principe de Asturias" dels esports va ser per a la selecció espanyola. Va obtenir la totalitat dels 28 vots. Cap vot per a la muntanyenca basca Edurne Pasabán que ha pujat els catorze vuit-mils que hi ha al planeta ni per l'altre aspirant. Em sembla extremadament anormal aquesta unanimitat.

La fundació que dóna aquests premis en la secció esportiva: “serà donat a la persona, institució, grup de persones o institucions que, a més de l'exemplaritat de la seva vida i obra, hagi contribuït a noves metes en la lluita de l'home per superar-se a si mateix i haver contribuït amb el seu esforç, de manera extraordinari, al perfeccionament, cultiu, promoció o difusió dels esports”.


Exemplaritat a la seva vida: l'Edurne segur que ho ha tingut més fotut. És molt més difícil dedicar-se de manera professional a un esport minoritari, amb poc seguiment, on has de ser de primera (l'equivalent a un Messi), per a poder obtenir patrocinadors (uns quants) per a fer les expedicions. Recordem que al futbol, a divisions inferiors la gent ja cobra.


Contribuir a noves metes en la lluita de l'home per superar-se a si mateix: Aquí no hi ha color. Cada quatre anys tenim un campió d'Europa de futbol i un campió del mon. A 2010 tenim unes quants seleccions que ho han estat i moltes més, campiones a Amèrica, Àsia, etc... però dones que hagin fet tots els 8000 del planeta només ella. I de superació no parlem: quant l'alçada supera els 8000 metres es parla de la zona de la mort. Quina és la probabilitat de morir en una ascensió i quina en un partit de futbol? Quin esport compta amb un equip de suport més gran? Qui juga en condicions ambientals al límit de la fisiologia? Recordem que si deixem de sobte a una persona a sobre d'un pic d'aquestes alçades morirà en pocs minuts.

Promoció o difusió de l'esport: Aquí guanya el futbol per “golejada”. I tant, però tenint al costat tota la premsa disponible. L'Edurne no surt a primera pàgina ni que faci els catorze 8000 corrents en 14 dies, però la novia d'un jugador és noticia cada dia...
L'acta del jurat indica: “que la selecció ha tingut la virtut de crear una tècnica i un estil de jocs admirats mundialment i, que es presenten a molts països com a pauta a seguir. Des del punt de vista social ha aconseguit que tot el país vibrés amb els seus triomfs i els fessin seus. I que els jugadors i tècnics han donat exemple de superació, etc. Etc...

En quant a la tècnica: Doncs que li donin el premi al Barça. Tothom està d'acord que era el seu estil de futbol. I que prèviament havia estat admirat i era una pauta a seguir per altres països: com per exemple Espanya. Algú ha tingut en compte que una gran tècnica a la muntanya és imprescindible per sortir-se'n com a mínim viu?

Des del punt de vista social... Evident, el futbol té molts més seguidors. Però, si molts d'aquests fessin un cim, encara que fos un 2500, segur que li donarien el premi a l'Edurne. A més hi ha motius polítics que no comentaré...

Exemple de superació: ja comentat, no hi ha color.

En fi, potser els meus arguments no valen i les meves simpaties estan esbiaixades cap la muntanya però per mi: Edurne els premis esportius 2010 són teus!

diumenge, 12 de setembre del 2010

Gràcies Josep

Sembla que aquest video té ja un temps però és molt bó:

http://esports.e-noticies.cat/es-josep-carreras-44400.html

Amb embaixadors com aquest tenim molt a guanyar.

Gósol - Prat d'Aguiló - Gósol

Després de dos anys hem tornat a la Muntanya: El passat 4 i 5 de setembre van fer el tram entre Gósol i Prat d'Aguiló, part del camí que feien els segadors de Gósol per anar a la Cerdanya per que els lloguessin durant la recollida del blat. Aquest camí surt del poble cap a la serra de la Muga, bordejant-la fins al una vall que ens porta cap al Collell. D'aquí una pista forestal ens apropa al camí de pujada fins a la serra Pedregosa que, un cop passada, ens deixarà a la serralada del Cadi. Passarem al altre costat pel més que conegut Pas dels Gosolans baixant fins a Prat d'Aguiló.

Aquí deixo unes fotografies tot i que a la muntanya no hi ha res més que viure-la.

Font Terres. A poc de sortir de Gósol. El Camí del fons és el que ens portarà a voltar la Serra de la Muga.











Pujant al Collell. Al fons a l'esquerra es pot veure la Serra Pedregosa.












Vista del Cadí des de la part més alta de la Serra Pedregosa. El piquet que es veu més a la dreta és el Comabona. Un pic més a l'esquerra té una depressió a l'esquerra on es troba el Pas dels Gosolans. Des d'aquest punt només cal planejar.









El famós Pas dels Gosolans. La primera i única vegada que l'havia fet havia estat en solitari. No va se així aquesta vegada que, tot sigui dit, és molt més divertit.










El nostre destí per fer nit: el Refugi de Prat d'Aguiló vist des del Pas.












Es fa de nit a Prat d'Aguiló. El refugi està prou bé. I el personal és molt amable.

Va ser una llàstima la presència d'un grup que o mai havien estat en un refugi o eren una colla de mal educats. A la nit van fer soroll molestant la resta quan intentàvem descansar.







Tornada cap a Gósol.

No té preu poder veure el Cadí al matí. No hi ha cap fotografia que li pugui fer justícia però, cal posar-la.









Aprofitem que hem matinat per fer cim al Comabona. El grup es va fer més gran amb dos companys que vam conèixer al Refugi.











El Pedraforca vist des del Cadí.













Arribem de tornada a Gósol, on tenim els cotxes per tornar cap a casa.